(Altres) espais per a l'escena: LA PERLA 29. L'espai escènic a l'antic Hospital de la Santa Creu

Link en pdf de l'article

Espai escènic del muntatge d'Antígona. Foto: Perla 29

Sumari

Document 1: Antígona al recinte gòtic

laperla29

Nomadisme teatral i adaptació espaial

Primers muntatges al recinte de l'antic Hospital

Els espais de transició i les virtuts de la pàtina

Arranjaments per a l'escena

Document 2: Apunts històrics sobre l'edifici de l'antic Hospital de la Santa Creu

El gran hospital europeu de l'edat mitjana

Nova estructura urbana al Raval

Sistema constructiu

Noves funcions al segle XX

Document 3: el recinte de l'antic Hospital en el marc de l'estudi Del Liceu al Seminari (1981)

Ordenar el Raval

Visuals, volums, recorreguts

Places i seqüències vora el recinte gòtic

Les virtuts i els errors

El recintre de l'antic Hospital, recentrat

Document 4: La commoció amb els murs i les voltes

Document 1: laperla29 i l'espai escènic a l'antic Hospital de la Santa Creu

laperla29

Plataforma de creació vinculada a la productora pas29, laperla29 neix l'any 2002, fruit de les activitats d'un seguit de grups de teatre aleshores amateurs, amb Carlota Subirós, Bet Orfila, Jordi Basora i Oriol Broggi, col·laboradors que sovint treballant en conjunt en un mateix muntatge, i que finalment van crear una estructura professional. Amb el temps, ha estat l'Oriol Broggi qui ha seguit amb la plataforma, apostant, en les seves pròpies paraules, per "un teatre europeu de repertori i de qualitat", en la línia del primer Teatre Lliure, del que havia estat espectador asidu. L'estètica sòbria i la sensació del teatre artesanal marquen les produccions de Broggi i la seva companyia, una de les més identificables (pel tipus de textos escollits, per l'estètica, pre la sensibilitat i els matisos) i reconegudes (per crítica i públic, amb muntatges com l'Antígona del 2006, el Hamlet del 2009 o La Presa, el 2011, dirigida per Ferran Utzet) de les darreres temporades a Catalunya. Una de màximes de la companyia és, segons Broggi, l'aposta per "l'especificitat", per un procés de creació i producció participatiu entre tècnics, director i actors, ben controlat de principi a fi, en tots els elements, que permeten l'espectador notar, tal com comenta el director, "l'esforç de fer una cosa ben feta en un lloc especial".

Nomadisme teatral i adaptació espaial

La companyia està, als seus inicis, vinculada a la Sala Beckett, però amb la voluntat de no quedar lligada a un mateix espai físic, sinó d'anar cercant i adaptant espais segons els muntatges (King, un text a partir de la novel·la de John Berger dirigit per Carlota Subirós, es representa el 2006 a l'antiga fàbrica Coma-cros de Salt, en aquell moment desballestada i pendent de la reforma que hi encabiria el Centre d'Arts Escèniques). L'esperit nòmada, flexible i pendent de la localització de cada nou projecte, el resumeix Broggi assenyalant que "si estem muntant una obra que passa en un ambient portuari, l'ideal seria fer-la en un magatzem del Port de Barcelona. Si estem fent un Molière, l'ideal seria trobar un palauet gòtic. Si fem un vodevil, poder representar-lo a un teatre com el Romea. I així vam començar a fer obres allà on podíem, a la Villarroel, a la Beckett, al Romea...". La primera etapa de laperla29 va trobant espais intermitents a la Sala Villarroel (Enric IV, amb direcció d'Oriol Broggi, 2001), el Teatre Malic (I mai no ens separarem, direcció de Carlota Subirós, 2002), la Sala Beckett (Liliom, direcció de Carlota Subirós, 2003), el Teatre Tantarantana (Els fusells de la senyora Carrà, direcció d'Orio Broggi, 2004), el Mercat de les Flors (Amor Fe Esperança, direcció de Carlota Subirós, 2005)... La versatilitat de Broggi a l'hora d'adaptar els espais als muntatges i els muntatges als espais va quedar demostrada amb la Primera Història d'Ester, de Salvador Espriu, que el 2007 va dur a la Sala Petita del TNC, amb producció de laperla29. Sobre l'espai, diu: "Quan vaig arribar allà, a la Sala Petita, em vaig trobar amb un espai tan fred i tan antipàtic, que el vaig voler reconvertir, perquè l'espectador s'hi sentís còmode. De fet, jo hauria fet l'espectacle al vestíbul de la Sala Petita: per 60 euros compres dos pots de pintura i quatre rodets, i simplement pintant l'espai, el transformes. El teatre per a mi es això. Pintar el vestíbul o canviar el paper de vàter, coses que condueixin a l'espectador fins a un possible clímax".

L'espai, durant l'adequació. Foto: Perla 29

Primers muntatges al recinte de l'antic Hospital

Va ser en plantejar el muntatge d'El Misantrop de Molière (2005), quan sorgeix la possibilitat de dur-lo a una de les sales de la Biblioteca de la Catalunya, i és allà on comença la nova i fructífera relació a tres bandes: companyia, espectadors i Biblioteca: "Com que havíem de representar l'obra allà, vam decidir situar l'acció en una biblioteca. Seguint una mica la nostra filosofia, vam adaptar el lloc a l'obra que estàvem fent, o a la inversa. Vam fer alguns canvis, però molt poc visibles per a l'espectador: vam posar algunes cadires, vam moure mobles. Un cop vam passar-nos a la sala de baix, el nostre segon muntatge va ser Antígona. El que vam fer amb aquesta producció va ser bàsicament omplir tot l'espai de sorra per aconseguir una estètica de pobresa i d'aprofitament del lloc. Podem dir que l'espai era la sorra i les parets antigues de la nau. Després vam hem fet deu o dotze obres més, i en cada muntatge nou intentàvem posar l'espai a prova". La part nord-est dels baixos de la Biblioteca de Catalunya, es va cedir per a ús teatral des del 2004 (abans, al llarg de 50 anys, havia estat un espai de l'Escola d'Arts i Oficis La Llotja dedicat a la restauració i enquadernació de llibres).

Els espais de transició i les virtuts de la pàtina

Actualment és un espai guanyat per al teatre, que a més d'oferir el marc gòtic del seu interior, compta també amb uns espais públics de transició i de llindar (a la manera que Jean-Guy Lecat explica a "El círculo abierto" la transició cap a l'espai del teatre) que semblen del tot òptims per a un indret de tràfec de gent, que ve i va amb calma de la ciutat al lloc del teatre i del lloc del teatre a la ciutat. Brossi assenyala les que, segons ell, són les principals virtuts del lloc: "L'espai té aquesta sensació de temporalitat, es efímer, es veu que aquí s'hi farà teatre durant un temps i després ja no. No s'hi ha invertit gaire diners en reformes, i hem anat directament al gra: treballar bé el text, la direcció, i buscar una estètica especial. Això per a mi és importantíssim. L'espai escènic en principi sempre és el mateix: la sorra i la pedra. Les voltes de l'arquitectura gòtica tenen molt de pes, és un espai amb molts “fantasmes”, amb una dimensió noble important, artística, llunyana... Aquí s'hi han dut a terme moltes activitats, al llarg de la Història, l'arquitectura no està pensada exclusivament per a fer-hi teatre sinó per fer d'aquest espai un lloc agradable. Una altra característica és que no hi ha res fixe, cap aparell escènic fixe. Tot és provisional, no hi ha grans estructures teatrals. Una petita paret ara posada així, ara d'aquesta altra manera... I així es va creant una màgia especial, que costa de definir". La manca d'elements fixos i les dimensions de l'espai permeten, segons cada ocasió ho requereixi, muntar disposicions més nues, a la manera dels espais "trobats", i amb els mínims elements, de Peter Brook (Antígona), o configurades segons el model de l'espais teatral elisabetià (Hamlet), arraconar l'escena per reproduir-hi un pub irlandès (La presa)...

Modificacions per a l'escena

Després que l'Escola d'Arts i oficis abandonés les dependències, la nau va quedar buida i, al llarg d'un any es va usar com a magatzem. Les tasques de la gent de la perla29 per adaptar l'espai per al nou ús teatral van consistir en deixar un espai diàfan, eliminant envans i altres compartimentacions, i treient el fals sostre i l'antic sistema d'il·luminació, Lúnic que es va conservar va ser el petit recinte del retranqueig de l'ingrés, desde la galeria oriental del claustre cap a l'interior de la nau, i es va instal·lar un mínim sistema de llums d'emergència, a més de cobrir el paviment de sorra per tal de millorar l'acústica del local. Posteriorment s'hi han anat fent alguns canvis, per motius de millora d'instal·lacions i de seguretat, tal com explica Broggi: "A cada projecte nou hem anat arreglant o afegint elements, a poc a poc, com ara els lavabos, una dutxa pels actors, una mínima instal·lació elèctrica nova, sobretot pels dimmers [transformadors d'energia pel sistema d'il·luminació teatral], arreglem el camerino, creem una llum de sala..." Els van requerir alguns canvis i adequacions per les mesures de seguretat i higiene, s'hi van col·locar extintors, i sistemes d'aire condicionat i calefacció mòbils, i la Biblioteca va fer algunes intervencions, com el recobriment anti-incendis de vigues antigues. "Ara tenim bastanta cosa, però res és fixe, no fem res fixe".

La mort d'Ivan Illitx. Foto: Perla 29

King. . Foto: Perla 29

Document 2: Apunts històrics sobre l'edifici de l'antic Hospital de la Santa Creu

El gran hospital europeu de l'edat mitjana

L'Hospital de la Santa Creu es constitueix a partir de la fusió, el 1401, de sis hospitals barcelonins: el d'en Vilar, el Colom, el de Santa Margarida, el d’en Desvilar, el d'en Marcús, anomenat més tard de Sant Llàtzer, i el de Sant Salvador. D'aquests, els tres primers es trobaven situats a l'actual Raval, en l'eix del carrer Hospital i vora la plaça del Pedró, mentre que els altres se situaven en l'àmbit de Sant Pere i el Born: dos d'ells vora el Rec Comtal, i el d'en Marcús al carrer Carders, on s'hi conserva encara la capella. El nou hospital és una iniciativa del poder municipal, el Consell de Cent, i compta amb el suport de l'església i del rei, per tal de millorar el mal estat i la mala gestió dels petits hospitals de l'època, de dotar la ciutat d'un equipament potent, eficient en la cura dels malalts autòctons i forans. Es tracta d'una institució que allargarà la seva activitat durant cinc segles, i que ha estat considerat l'hospital públic més important de l'àmbit europeu de l'edat mitjana.


	Nova estructura urbana al Raval

Es va decidir emplaçar el nou edifici on hi havia l'antic Hospital d'en Colom, un dels que es fusionarien, aprofitant la sala de l'antic hospital com a església (l'actual capella). L'emplaçament es trobava en un Raval ja envoltat per la tercera muralla (del segle XIV), que comptava amb molt d'espai lliure, i molt d'altre dedicat a horts i monestirs, encara sense ocupació residencial. En aquesta nova àrea, els carrers estructuradors eren el de Tallers, Carme i Hospital, i entre dos d'ells s'hi situaria la nova estructura, un edifici construït en diferents fases al llarg del temps, i que esdevnidria el configurador del territori de la nova àrea urbana, amb la seva localització en una situació preeminent i central respecte les noves i les velles muralles i ingressos a la ciutat. Va ser també, doncs, per les seves dimensions, la seva situació, els carrers que vinculava i els agents i les institucions involucrades, un projecte urbanístic. Són del 1417 les primeres ordinacions, o estatuts, de la institució, que en diuen: “és llum, noblesa, ornament, laor, gloria e amplitud en la ciutat dessusdita: Cor en aquell son continuament acullits, reebuts, sostenguts e alimentats en gran nombre, hòmens e dones pobres, afollats, contrets, orats, nafrats e havents altres diverses miseries humanes” (1).

Oncle Vània. Foto: Perla 29

Sistema constructiu

Malgrat no se sap del cert, per manca de proves documentals que ho certifiquin, se suposa (ho fa en la seva tesi doctoral Antoni Conejo da Pena), que en fou el dissenyador principal el mestre de cases Arnau Bargués, essent el seu continuador en Guillem Abiell (encarregat del claustre nord-oriental, on hi ha l'actual espai teatral). La planta original envoltava un claustre per quatre costats, però finalment un d'ells no es construí, i l'estructura va créixer posteriorment (desde mitjans del segle XVIII i fins al XIX), ampliant tant el pati com l'estructura perimetral fins a l'ingrés del carrer Hospital. El sistema constructiu, inspirat en els de monestirs dels segles inmediatament anteriors, es basa en els arcs de diafragma suportats en murs i contraforts de pedra, i coberts amb teula ceràmica i taulells de fusta. Aquesta estructura, a la primera planta, forma sales llargues, altes i ben amples, mentre que a la planta baixa, les crugies es cobreixen amb voltes de creueria apuntades, molt rebaixades. La part nord-est, en els baixos de la qual actualment es troba l'espai escènic de La Perla 29, que segons algunes fonts en el seu moment es va dedicar a la cura infantil (segons d'altres, els jardins del claustreservien per al conreu de plantes medicinals), va ser una de les primeres en ser construïdes: la part de les galeries claustrals i la sala principal és de l'època compresa entre 1401 i 1490. En aquest mateix espai teatral, les dependències adjacents (dedicades actualment a serveis i camerinos) corresponen a construccions entre el segle XVII i el XVIII, mentre que els passos, corredors i espais entre aquests darrers i la plaça Gardunya són de construcció posterior, d'entre la fi del XVIII i el XIX, inclosa la façana a la plaça de la Gardunya.

Noves funcions al segle XX

El 1911 comença el trasllat cap al nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, creat a partir del llegat testamentari del banquer Pau Gil i Serra, i construït entre el 1902 i el 1930 amb projecte de Lluís Domènech i Montaner. El trasllat finalitza el 1930, però ja el 1921 l'Ajuntament adquireix l'antic hospital del carrer Hospital. El 1931 l'Ajuntament en cedeix una part a la Diputació (la Casa de la Convalescència, on s'instal·laria l'Institut d'Estudis Catalans, i dues terceres parts de l'Hospital), la institució que aleshores gestiona la Biblioteca de Catalunya, una entitat lligada al IEC. La Diputació s'encarrega dels treballs de restauració, amb un projecte de 1931 d'Adolf Florensa, i el 1939 la Biblioteca de Catalunya s'obre al públic. El 1954 la Diputació cedeix per cinquanta anys la part oriental de la planta baixa a l'Escola d'Arts i Oficis (La Llotja), que la dedica al Conservatori de les arts del llibre. El 2004 aquesta ala delrecinte gòtic es cedeix, per part de la Generalitat, per a ús teatral, principalment a la companyia laPerla29, però més ocasionalment també a d'altres grups de teatre (per exemple, a la companyia Dei Furbi, que el desembre de 2011 presenten un programa teatral doble). La Biblioteca Nacional de Catalunya als anys noranta va emprendre una profunda reforma, amb projecte de l'arquitecte Joan Rodon, que incloïa el nou magatzem soterrani i els jardins del carrer Egipcíaques, i té pendent un projecte d'ampliació de la seva activitat en altres naus del recinte, ampliació en part a l'espera de que La Massana es traslladi al nou edifici a la plaça Gardunya, obra de l'estudi d'arquitectura de Carme Pinós i actualment en construcció. A part de l'espai escènic i de la Biblioteca de Catalunya, al recinte hi conviuen altres activitats: una biblioteca pública, la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, el IEC i l’Escola Massana d’Arts i Oficis, un petit bar amb terrassa, i a la primavera i l'estiu una biblioteca a l'aire lliure, amb terrasses i servei de préstec.

Bibliografia consultada:

Conejo da Pena, Antoni. "Assistència i Hospitalitat a l'Edat Mitjana. L'Arquitectura Dels Hospitals Catalans: Del Gòtic Al Primer Renaixement."Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art. Tesi doctoral consultable a: http://www.tesisenxarxa.net/.

Carvalho, Antônio Pedro Alves de. "La Arquitectura de los hospitales en Barcelona hasta la expansión modernista". Salvador-Bahia : Quarteto, 2009

Catàleg Del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic De La Ciutat De Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Àrea d'Urbanisme i Obres Públiques, Servei de Protecció del Patrimoni Monumental, 1987.

Notes:

1- Citat a: "Assistència i Hospitalitat a l'Edat Mitjana. L'Arquitectura Dels Hospitals Catalans: Del Gòtic Al Primer Renaixement.". Pàgina 369. Extret de: Arxiu Històric de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau (Barcelona), Ordinacions de l'hospital general de la Santa Creu, f. 1r; ap. Roca 1920a, v.

Document 3: el recinte de l'antic Hospital en el marc de l'estudi Del Liceu al Seminari (1981)

Ordenar el Raval

Després de que un grup d'arquitectes realitzessin un Estudi Bàsic per a la elaboració d'un Programa de Rehabilitació centrat en l'àrea de l'antiga Casa de la Caritat, el 1980 l'Ajuntament de Barcelona encarrega als arquitectes Lluís Clotet, Óscar Tusquets i Francesc Bassó un altre estudi, aquest per analitzar la possibilitat de que el Museu d'Art Modern de Catalunya tingués la seva seu al conjunt format pel Convent dels Àngels, l'antiga Casa de la Caritat, i la Casa de la Misericòrdia, conjunt d'edificis històrics situats a la part nord del Raval. L'"Ordenació volumètrica dels espais lliures, equipaments, residència i edificis històrics d'un sector del barri del Raval a Barcelona" amplia els objectius inicials de l'estudi, fins a "fixar uns límits físics al projecte", nous i ampliats a escala de barri, i amb la preocupació de que aquests límits "defineixin una zona urbana homogènia que pugui ser tractada globalment" (1).

Ordenació volumètrica dels espais lliures, equipaments, residència i edificis històrics d'un sector del barri del Raval a Barcelona. Fragment, amb estudi i proposta, del sector del recinte de l'antic Hospital i el Mercat de la Boqueria.

Visuals, volums, recorreguts

Ordenació volumètrica dels espais lliures, equipaments, residència i edificis històrics d'un sector del barri del Raval a Barcelona. Seqüència del recorregut desde La Virreina cap a l'entrada de l'antic Hospital.

L'estudi amplia el seu àmbit d'anàlisi, que se centra en la franja que va de la plaça de Sant Agustí (al carrer Hospital) fins a la plaça de Castella (al carrer Tallers), un àrea paral·lela a la Rambla que inclou els edificis històrics de pes en aquesta part del Raval. A més, les eines d'estudi van de bracet de les propostes. Per redactar l'informe, els arquitectes tenen en compte tant les dades referents al patrimoni com els plans urbanístic, tant la consideració de la història del barri com el coneixement dels usos del moment (amb cert afany de traslladar a la ciutat les regles embellidores de Camilo Sitte), per tal de presentar l'estudi en forma d'un projecte urbà coherent i basat, a part d'en els nous usos, també en la creació de nous espais urbans, en les noves visuals, i en els moviments al barri tant per als cotxes com per als vianants.

Places i seqüències vora el recinte gòtic

A l'ordenació de la zona del nou museu, i dels patis de la Casa de la caritat, s'hi afegeix la proposta d'un nou parc al carrer Montalegre (on actualment hi ha la nova Facultat de Geografia, Història i Filosofia). El sistema circulatori de l'àrea urbana ve molt modificat, hi ha nous aparcaments soterranis, sota els espais públics, i s'ordenen places existents i se'n creen de noves. Pel que fa a l'àrea de l'antic Hospital de la Santa Creu, d'una banda es transforma el veí mercat de la Boqueria, tot regularitzant l'àrea de parades i emfatitzant, tot fent més visible i prolongant cap al recinte de l'antic Hospital, la gran columnata que rodeja el mercat, i de l'altra banda es reordenen les places de les cantonades del recinte hospitalari, les del final del carrer Doctor Dou (amb carrer Carme) i la de la Plaça del Canonge Colom (al costat de la capella del carrer Hospital, davant del Teatre Romea). És destacable la intenció dels arquitectes autors de l'estudi de controlar volums i buits, però sobretot d'estructurar edificis representatius i espais públics, creant una sèrie de recorreguts seqüencials. En l'antic recinte gòtic, el lligam urbà arriba en dos sentits: d'una banda desde la Rambla i la Virreina, en un passeig delimitat per escultures que arriba fins la porta de l'antic Hospital a la part dels Jardins del Dr. Fleming, un pas i una reorientació de l'antic Hospital que, en cert sentit, ve recuperat en la remodelació de la Gardunya, posteriorment. De l'altre sentit, el claustre de l'antic Hospital (des d'on actualment s'accedeix a l'actual espai escènic als baixos de la Biblioteca de Catalunya) queda integrat en un recorregut peatonal llarg i puntuat d'episodis urbans i culturals, que per la banda nord arriba a la Plaça dels Àngels pel carrer dels Àngels, i per la sud fins a la Plaça Sant Agustí.


	Les virtuts i els errors

Anys després de la redacció de l'Estudi, Lluís Clotet recorda el procés de recerca i el descobriment de les característiques del Raval: "Vèiem el Raval com un baix relleu en el qual un escultor amb eina delicada havia anat definint unes subtils incisions en la massa compacta i uniforme. Hi trobàvem buits de tota mena, moltes vegades allargats , rectes o corbats, alguns rectangulars, irregulars -canviaven d'amplada i de mida-; un veritable mostrari d'encreuaments variats. Per a nosaltres era indiscutible que la característica més valuosa d'allà on havíem d'actuar era la riquesa i la varietat d'aquestes extraccions infinitament més complexes que les de l'Eixample o les dels suburbis, on el que és públic ha quedat reduït a un espai residual, com un mar on suren vaixells més o menys arrenglerats. Les rambles, els carrers, les places, els jardins tancats, els passatges, es relacionaven configurant una seqüència variadíssima, exuberant, que calia entendre, conservar i continuar" (2). Clotet lloa les virtuts de la seqüència d'espais variats, de la que sens dubte, diem, el recinte de l'antic Hospital forma part (només cal fixar-se en els seus retranquejos en les cantonades, en els seus canvis d'escala progressius en els ingressos, en les seves transicions, en les seves alineacions i en la riquesa espaial del seu claustre. I l'arquitecte lamenta la "desconsideració" d'altres arquitectures posteriors, com el Dispensari Antituberculós o, especialment, el més recent MACBA, l'aparició del qual defineix com "una bomba" que ha malmès i desestructurat tot el seu entorn. A més, cal considerar el fet que el MACBA va ser encarregat a un arquitecte de fama internacional, descartant així com a possibles autors els arquitectes que havien redactat l'estudi de l'àrea urbana, i la situació i les traces bàsiques del nou museu en particular. A part d'aquesta constatació, si s'observen alguns dels nous edificis del Raval construïts des de principis de la dècada del 2000, i la seva relació amb el contexte urbà, s'entén a què es refereix Clotet, el valor de la subtilesa perduda.

El recintre de l'antic Hospital, recentrat

Vist en perspectiva, al cap dels anys el paper i el pes en el barri del recinte de l'antic Hospital envers els recorreguts i els nous espais proposats a l'"Ordenació volumètrica" ha pres més importància, si es tenen en compte els nous equipaments i les noves transformacions, en bona part fruit del PERI del Raval dels anys vuitanta (presentat el 1982, aprovat el 1985, i que incorporava algunes de les propostes de l'equip de Clotet) que fan del seu pati o claustre un espai central del Raval, al punt mig dels nous espais públics a sud (Horts de Sant Pau, Rambla del Raval) i a nord (Plaça de Terenci Moix, remodel·lació de la Plaça de Castella) i vora la nova gran plaça (Gardunya), amb la que quedarà connectat. El PERI de fet escomet l'intent rehabilitador i esponjador que, anteriorment, ja havien estat reivindicats, anunciats o proposats des de les tesis higienistes del segle XIX, passant per les propostes dels membres del GATCPAC als anys trenta: en aquests plans i propostes el teixit urbà del Raval es considerava una massa malaltissa que calia reordenar o desfer. Les noves dotacions del barri, que amplien el valor d'alguna de les premises de l'Estudi del 1981 (el fet de dibixar un recorregut d'equipaments culturals), com la nova Filmoteca, la Biblioteca de la la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull), les noves facultats de la la UB i la nova Escola Massana, reproposen amb el nou equilibri urbà i funcional el recinte gòtic com a centre geomètric de l'àrea urbana.

1- Del Liceo Al Seminario: Ordenación Volumétrica De Los Espacios Libres, Equipamentos, Residencia y Edificios Históricos De Un Sector Del Barrio Del Raval En Barcelona. Arquitectura : Revista Del Colegio Oficial De Arquitectos De Madrid. Año LXII, n. 232 (Set.-Oct. 1981), Pàgines: 26-35

2- Entrevista a Lluís Clotet. Moisés Gallego i Víctor Rahola. Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme, número, número 260. Barcelona: COAC, 2010. Pàgines 40-51.

Imatges del pla Del Liceu al Serminari extretes de: Arquitectura : Revista Del Colegio Oficial De Arquitectos De Madrid. Año LXII, n. 232 (Set.-Oct. 1981), Pàgines: 26-35 (Pla Del Liceu al Seminari)

Document 4: La commoció amb els murs i les voltes

"A mí la arquitectura puede emocionarme pero me conmueve en contados casos. Recuerdo una de estas ocasiones, mientras asistía a una representación de la Antígona de Sófocles en unos espacios desnudos y sin utilizar en la planta baja de la Biblioteca de Catalunya, que fue en la Edad Media el Hospital de la Santa Creu. Se trata de una sala gótica alargada, impecable, construida con un techo abovedado de piedra y con los cerramientos también de muros de piedra. La arquitectura no ha superado nunca la maravilla del muro. Mientras miraba la obra me di cuenta de que estaba más emocionado por aquellos muros y aquellas bóvedas como por lo que allí se escenificaba. Pero, en la mayor parte de los edificios, la arquitectura no causa experiencias de este tipo".

Joan Margarit: Las ciudades y la arquitectura de un poeta (fragment). Revista Litoral, número 244. Pàgines 32-33. Torremolinos, Málaga, 2007.