Artkatraz. Foto: Ivan Alcázar
Sumari
Introducció: Intersticis, necessitats i normes
L'Ateneu Popular de Nou Barris
Document: Nou Barris als setanta
Miles de Viviendas i els "espais alliberats": activisme i escena
Document: entrevista a Marc Sempere, membre del col·lectiu Miles de Viviendas
Document: l'espai alliberat contra la guerra al carrer Arc del Teatre
Documentació: cartografia de squats potencials (Espai alliberat contra la guerra)
Document: okupació del teatre Arnau
Document: Acte a El Molino, després de l'okupació de l'Arnau
Barcelona, 1994-2006 : dos casos d'escena okupa i okupació escènica
Les Naus
Document: Situació i objectius del complexe de Les Naus
La Makabra
Un cas europeu paradigmàtic: Kunsthaus Tacheles, Berlín
Introducció: Intersticis, necessitats i normes
La tria dels casos analitzats en el text següent vol seguir la tesi general de la recerca en la que s'emmarca: els (altres) espais per a l'escena poden trobar formalitzacions, contextes i circumstàncies del tot diverses entre sí, oposades o llunyanes respecte l'edifici teatral convencional i la cartellera teatral comercial, i poden proposar o trobar refugi i transformar espais, que siguin coherents amb l'"art" dels muntatges artístics que s'hi presenten. En molts casos, la iniciativa okupa/autogestionada/alternativa trenca els esquemes del funcionament (urbà, cultural i econòmic), i així amb la seva mera existència amplia el terreny de l'acció, del possible, fent visible situacions que fins aleshores havien estat ocultes, ocultades o invisibles: crea un nou capítol de la ciutat, crea un nou rol per als habitants, crea un art altre.
Com ha descrit Pascal Nicolas-Le Strat, les ocupacions (temporals) es poden pensar com a llocs intersticials, que obren possibilitats. Si Nicolas-Le Strat pensa en l'ocupació de solars (com, per exemple, el dels col·lectius LAminúscula i Autoformato a València, el Solar Corona), és cert que aquests fenòmens tenen en comú, amb les okupacions d'immobles que s'allarguen en el temps i alteren el "devenir" de les dinàmiques urbanes planificades, el fet de voler "provocar una interrupció substancial, que alteri i reordeni la situació"... per tal de que "allò exclòs pugui establir una presència, i que l'absència es visibilitzi"... tot plegat sense necessitat de "polaritzar" la situació (1). Per això, és important la definició d'interstici, de quelcom no necessàriament enfrontat a un sistema preestablert, sinó precisament practicant d'un funcionament que aprofita algunes de les llacunes o esquerdes del sistema, per practicar o explotar obertures o vies, i marcar la diferència. Les propostes en espais autogestionats, en centres culturals okupats o alternatius, estan ampliant el camp del possible en el marc de la ciutat, i més que sumar-se a l'existent (o de cenyir-se a l'oferta, al convencional, o a allò legal), el que fan és inventar: estratègies de treball, llocs de treball i de residència, formes d'art que, abans, no existien o no es veien factibles. Els llocs desvaloritzats de la ciutat, les estructures abandonades, o els àmbits perifèrics, en són els terrenys d'actuació habituals.
Els objectius d'aquests centres poden partir de les necessitats més elementals: com escrivien els membres d'Artkatraz, un centre del Poblenou que va organitzar onze espais de treball i un hort comunitari, a la (avui desapareguda) macro-nau just davant de la discoteca Razmatazz. En un manifest pocs dies abans del seu desallotjament, asseguraven que amb l'okupació de la nau buscaven oferir "un espai on sigui possible la formació, la pràctica i la expressió de l'art, la cultura i oficis varis, sense ànim de lucre... vivint d'una forma comunitària... i creant un model alternatiu al de la societat de consum" (2). Rere aquestes paraules senzilles, s'hi amaga una idea ben potent: és la matexia en la que Richard Wagner pensava, a L'art del futur, quan escrivia: "L'estat pretén, però, determinar la vida, les mateixes necessitats: pretén retenir el coneixement sobre la satisfacció de passades necessitats, i erigir aquest coneixement en norma, amb vista a la satisfacció de totes les necessitats futures; aquesta és la seva essència antinatural. Davant d'això, l'art es limita a ser l'expressió immediata de la consciència d'una necessitat satisfeta, però aquesta necessitat és la vida mateixa, a la qual l'estat pot posar traves però mai dominar" (3) (Caldria discutir, però, si a part de les coincidències de fons, els squatters estarien d'acord amb Wagner, en això d'entendre l'art com a expressió d'una necessitat satisfeta... o bé imaginarien més aviat l'art com un work in progress mai realitzat, mai acabat, mai satisfet...).
En casos com l'Ateneu Popular de 9 Barris, la reivindicació veïnal, en el contexte de les lluites dels anys seixanta i setanta, en un contexte urbà del tot mancat d'equipaments i infrastructures, troba en una acció puntual d'ocupació i acció directa el gatell d'una iniciativa, que comptarà amb el recolzament de molts dels ciutadans del districte, i que amb el temps es consolidarà, fins a entrar en la categoria institucional de fàbrica de creació, centrada en el circ. En altres casos, com La Makabra o Les Naus, els processsos judicials acaben amb iniciatives que, durant molts anys (6 la Makabra, 9 Les Naus), serveixen d'aixopluc als artistes de les arts escèniques de la ciutat, i aporten una revifada cultural a l'ensopit panorama escènic en el que van néixer (d'altres naus, com la Hamsa i Artkatraz, també acabaran clausurades i desallotjades, mentre que La Nave Espacial, nascuda en part de gent procedent de La Makabra, continua encara el seu periple escènic).
El cas dels "espais alliberats" contra la guerra i per la cultura són fenòmens que obririen un tercer capítol, a mig camí entre la reivindicació ciutadana i el moviment okupa. Dibuixen un nou perfil de movimient social, que sintetitza un discurs antiespeculatiu amb un ideari polític-socioloògic pro-comunitari i cultura lliure, i que vol explicar-se i fer-se visible de forma teatral, lúdica, divertida. No només obren espais per a l'art, sinó que ho fan de forma artística. L'últim cas estudiat, el del Kunsthaus Tacheles a Berlin, serveix per exemplificar el que succeí en aquella ciutat a principis dels noranta, quan l'ecosistema cultural de la ciutat reunificada patí un sotrac, amb l'arribada d'artistes de tota Europa. Ho feien també en cerca d'espais, d'unes condicions econòmiques de lloguers i de treball a l'abast i acceptables, i de la possibilitat de crear en sistemes de convivència i organització comunitaris. L'ocàs de Tacheles, o el canvi substancial que ha patit amb el transcurs del temps, són conseqüència (o símptoma?) dels canvis de la ciutat. Perque aquests centres mai són casos aïllats, fruït del caprici d'un grup reduït, com anècdotes o disfuncions puntuals del sistema. Ben al contrari, a part del vigor que han demostrat amb la programació, els tallers i els grups artístics vinculats, els espais culturals i escènics tractats, ens semblen sovint expressió d'unes necessitats, un malestar, i unes formes d'organització i de veus dissonants sempre sensates i significatives, molt exteses, i que pel fet de trobar-se a la frontera del sistema, l'amplien a batzegades, a empentes... o a cops de malabars.
El cartell lluminós de la discoteca Razzmatazz, desde l'interior de l'hort del centre okupat Artkatraz. Foto: Ivan Alcázar
Notes:
1- Pascal Nicolas-Le Strat: Temporary occupations.
www.comboialafresca.arquitecturascolectivas.net
2- ANTES DE QUE METROVACESA (empresa de construcción, que difunde centros comerciales, especulación, deudas y contaminación) TOCARA A NUESTRA PUERTA, ESTO ES ARTKATRAZ
3- Richard Wagner: L'Art del futur. En torn al principi del comunisme (1849)
L'Ateneu Popular de Nou Barris
L'Ateneu Popular de Nou Barris
30 hores de l’Ateneu Popular 9 barris. Juny 1977. Foto: Miquel Vallès. Font: Arxiu Històric de Roquetes/Nou Barris
El desmantellament de la fàbrica de ciment a la part de muntanya de Trinitat Nova era un tema pendent. Dedicada a la fabricació dels materials que havien de construir les rondes, el 1974 un pla urbanístic havia previst la seva desaparició. I els veïns feia temps que volien acabar amb la contaminació i l'estranya presència del complexe. El gener de 1977, un grup extens de veïns van bloquejar la fàbrica, i amb les pròpies eines i mans van començar a desmantellar-la. Més tard, el lloc esdevindria un centre neuràlgic del barri. Primer, aquell mateix estiu, amb la celebració de la Festa de les Trenta Hores, amb l'assisstència de milers de ciutadans. L'espai de l'Ateneu va anar prenent cos a la nau dels antics menjadors de la fàbrica, que es van reciclar en espai escènic. I fins a l'actualitat, que funciona com a escola de circ i de teatre, amb l'Escola Rogelio Rivel i la seva carpa al terreny de la part de sobre de la nau, i el Circ d'Hivern com a gran fita anual, on es mostra un dels espectacles creats a l'Ateneu mateix. La bastida social que va permetre aquesta evolució, i inclús la pervivència del nou ateneu, va ser l'associació creada quinze anys després de l'ocupació i la conversió de la planta asfàltica.
Manifestació contra la planta asfàltica. 1977. Foto: Arnaldo Gil. Font: Arxiu Històric de Roquetes/Nou Barris
Planta asfàltica. 1977. Foto: Arnaldo Gil. Font: Arxiu Històric de Roquetes/Nou Barris
L'àrea urbana on es troba l'Ateneu Popular, que als anys setanta era una zona semi-urbana, aïllada de la ciutat per l'accidentada topografia, i amb les zones residencials d'autoconstrucció més amunt, s'ha anat estructurant gràcies, en part, a la presència de la nau, que avui és una fàbrica de creació, i que està transformant i ampliant els seus espais amb un segon projecte arquitectònic, després d'una primera posada a punt als setanta, i una segona ampliació posterior, de 1990, que va dotar-lo d'un nou edifici en altura (projecte de l'arquitecte Carles Bel, on s'encabia la caixa escènica, locals d'assaig i oficines). L'escola de primària més amunt, i l'articulació viària i d'espais públics a l'entorn, han consolidat una zona de la ciutat que, en poc temps, veurà reodenada la seva frontera amb la muntanya (amb les múltiples "Portes de Collserola" que l'Ajuntament va plantejar en un concurs obert d'arquitectura). La consolidació urbana tindria algunes fases posteriors, amb les que successivament es va anar dotant el barri d'equipaments, com ara la reordenació urbana de les rondes, o els edificis d'equipaments de la Via Favència (on s'encabeixen entitats com l'Arxiu històric de Roquetes, o la Biblioteca pública de Roquetes).
L'Ateneu treballa a base de comissions, autònomes però coordinades unes amb les altres. D'entre aquestes, hi ha les de formació, de comunicació, l'artística, la de programació... I el Circ d'Hivern, que ha exportat les produccions de l'Ateneu a nivell internacional, funciona en una dinàmica anual, a partir d'un concurs públic que es convoca abans de l'estiu, fins a la tria que durà a l'exhibició, i el treball d'un equip de producció, l'elecció del director, i del pressupost. Per l'Ateneu hi passen cada any, aproximadament, unes 30.000 persones, i a la seva escola hi ha, actualment, uns 120 alumnes. La saturació de l'espai és el que va fer decidir que era convenient una renovació, i es va convocar un concurs que va guanyar l'estudi d'arquitectura de Fornario Rojas, i que executa Pronoba, amb finançament de l'Ajuntament de Barcelona: hi haurà dues sales d'actuacions, el bar serà una sala de concerts més ben equipada, es durà a terme l'eliminació de passadissos i d'altells, s'ampliarà el gimnàs al doble de la seva superfície anterior, i es farà la reforma de l'entorn, amb una única entrada principal, escales i rampa, que donaran coherència a un edifici que reobrirà el 2012. Malgrat el projecte i les obres, el centre no ha aturat l'activitat al llarg de la transformació: a l'Ateneu s'hi continua treballant, en els àmbits de producció, creació i exhibició, i sobretot com a seu per a les activitats de les entitats i associacions del barri. L'espai central és la sala d'exhibició o teatre, amb capacitat per a 320 espectadors asseguts, o fins a 600 drets. Un espai que, ja des de l'inici, va ser pensat com a base per al circ: amb columnes amb anclatges, i una disposició escènica que permet la flexibilitat: el teatre a la italiana pot donar pas a l'escenari central, i a d'altres disposicions segons la situació de grades i tarimes. La caixa escènics (del projecte de 1990), té una altura de 14 metres.
Interior de la coordinadora de l’Ateneu. 1977. Foto: Arnaldo Gil. Font: Arxiu Històric de Roquetes/Nou Barris
En Xavier Artal és membre de l'Associació Bidó de Nou Barris, que gestiona l'Ateneu, formada per unes cent persones voluntàries, veïns del barri, i catorze tècnics professionals, contractats per l'Ateneu. Artal ens ha explicat els orígens i el rerefons reivindicatiu de l'entitat, en el contexte històric d'una transició que, en moltes parts de barcelona, va fer esclatar uns moviments veïnals que portaven anys de lluites: "Era un moment històric molt polititzat, molt més reivindicatiu que l'actual, i encara molt més en un barri com aquest. Hem de pensar que el “desarrollismo” promogut per Franco va crear una sèrie de barris perifèrics sense cap tipus de serveis per a la comunitat. Aquí no hi havia res, per tant estava tot per fer. No hi havia equipaments, ni escoles, no hi arribava el metro, els autobusos s'ocupaven com a Palestina: la línia s'acabava a Virrei Amat i els veïns “segrestaven” l'autobús perquè arribés fins aquí. Era un entramat totalment comunitari, el d'aquell moment. Llavors, un cop ocupada la fàbrica, els veïns es van preguntar: “I ara què en fem, d'aquest espai?”. Aquí van entrar en joc varis conceptes, com la memòria històrica, la reivindicació de l'educació, de la cultura popular... Es va recuperar el concepte d'ateneu, que havia estat molt important, sobretot a Catalunya, durant els anys vint i trenta. Els ateneus populars van permetre l'emancipació de les classes populars, eren espais on aquestes es formaven, políticament i social, i també on es generaven projectes culturals. Així doncs, aquí es va començar a funcionar en forma d'assemblea contínua, dia rere dia. El primer que es va organitzar van ser unes jornades culturals de 30 hores, que eren demostracions de cultura popular, com ara una matança del porc, animació infantil... Mica en mica el projecte de l'Ateneu es va començar a visibilitzar, entre els veïns, però també entre la gent de la cultura, arquitectes, advocats... I es va començar a pensar en el futur de l'Ateneu i com hauria de funcionar, segons les pròpies necessitats del barri. Al mateix temps va iniciar-se una mena d'enamorament amb la gent del circ. L'Ateneu és un projecte molt potent, però si se'l coneix per alguna cosa, sobretot a fora del barri i de Barcelona, és pel tema del circ. I això per què passa? Perquè aquí l'espai és ideal per aquesta disciplina: les sales són molt àmplies i els sostres són molts alts. La gent del circ tenia moltes dificultats per trobar espais adequats per assajar. Aquí a l'Ateneu van trobar un espai idoni, i és on nosaltres vam pensar en la forma d'intercanvi. L'Ateneu us cedeix l'espai per assajar o produir un espectacle, però a canvi vosaltres heu de oferir alguna cosa al barri, com per exemple un taller de circ pels nens i joves. Progressivament la situació es va anar fent més complexa, i vam veure que això havia de ser un ateneu realment públic, no tan sols a nivell institucional, sinó de tots. Llavors l'administració va apostar per aquest espai i el va posar en condicions (hem de tenir en compte que això era un simple magatzem). Des del moment de l'ocupació fins que es va convertir en un espai digne van passar gairebé quinze anys. L'Ajuntament estava d'acord en reformar i habilitar l'espai, però cedint el seu ús a algun tipus d'entitat. I és així com va néixer l'Associació Bidó de Nous Barris, que és la gestora d'aquest espai".
30 hores de l’Ateneu Popular 9 barris. Juny 1977. Foto: Miquel Vallès. Font: Arxiu Històric de Roquetes/Nou Barris
30 hores de l’Ateneu Popular 9 barris. Juny 1977. Foto: Miquel Vallès. Font: Arxiu Històric de Roquetes/Nou Barris
L'Aurora Álvarez, coneguda com a "Yoyi", és coordinadora de l'Ateneu, i hi és present i activa des del primer dia, als anys setanta. Si el secret de l'èxit d'una reivindicació veïnal s'explica per la força de la necessitat, tant com per la resolució d'aquells que la duen a terme, caldria preguntar-se pel secret del bon funcionament de l'entitat al llarg dels anys: de quina manera barri i entitat s'identifiquen i s'alimenten, mútuament, d'una forma continuada, i amb l'aplec de les noves generacions al projecte original: "Hi ha una característica principal que ens diferencia: l'Ateneu existeix perquè el barri així ho va voler. Aquí hi havia una fàbrica, que els veïns no volien, i ells van convertir-la en un centre cultural. Normalment és a l'inrevés, l'Ajuntament o la Generalitat decideix fer un centre cultural, un centre cívic, un casal de joves... i punt. L'Ateneu va estar funcionant durant deu anys, gestionat pels propis veïns, sense ser reconegut com a centre de res. Després l'ajuntament va voler consolidar aquella realitat que ja existia, fer-ho públic, donar-hi unes mesures de seguretat, etc. Aquest procés d'inici té molt a veure amb el que és l'Ateneu".
"Difícilment podria funcionar, aquí, un equipament que no estigués relacionat directament amb el barri. La gent que hi treballa és del barri, el públic ja ve de tot arreu, però és bàsicament del barri... No s'entendria d'una altra manera. Quan tu parles amb els veïns, et diuen: “El Ateneu es nuestro!”. L'ateneu no treballa pel barri. L'ateneu és part del barri. I el fet que existeixi un espai escènic tan ben equipat a Nou Barris és positiu per a totes les entitats. La Fundació Pare Manel, que treballa amb nens problemàtics, vindrà el 18 de desembre [2011] a fer la funció de fi de trimestre amb els pares. El fet que sigui un teatre públic, no privat, i que estigui gestionat per l'Associació, permet que moltes entitats, com ara l'Escola Antaviana, hi facin els seus actes. El teatre és aquí per això. A part de les arts escèniques, ha de ser una fàbrica de creació. I l'acte de la Fundació Pare Manel també és de creació! És creació comunitària, els nanos han estat treballant durant uns mesos, i presentaran la seva feina als seus familiars, amics i veïns... L'art i la comunitat sempre van units. Per nosaltres, això és bàsic".
Interior del teatre de l’Ateneu. 2010. Foto: Ajuntament de Barcelona. Font: Arxiu Històric de Roquetes/Nou Barris
Inauguració oficial del nou Ateneu. Paròdia romana. 23/10/1994. Foto: Miquel Tormos. Font: Arxiu Històric de Roquetes/Nou Barris
Document: Nou Barris als setanta
"Como El pequeño salvaje del filme de Truffaut, 9 Barris, Nou Barris, adquirió su nombre cuando se rebeló contra la injusticia. En el mapa metropolitano le iban a llamar zona Norte. Los barrios se unieron y popularizaron esa unión: 9 Barris (hoy mantienen el nombre, pero son 14). En el año 1970, los arrabales dispersos, los enclaves de bloques, los poblados barraquistas, coordinaron las asociaciones y los actos reivindicativos. El transporte público no llegaba a la mayoría de los lugares. Las autoridades decían que las calles eran inaccesibles, que los autobuses no entraban.
Entonces comenzó el secuestro de los autobuses. “No era por imitar los secuestros de aviones, entonces de moda”, dice con sorna Andrés Naya, de 61 años. “Lo único que queríamos era demostrar que sí, que podían ir más allá e incluso llegar a barrios que tenían por malditos”. Siete años más tarde se produciría otro famoso secuestro en el que también participó Andrés con un megáfono. Esta vez la dirección era la contraria. El autobús fue orientado hacia el centro, hacia la sede municipal, con una gran pancarta, Pisos para los barraquistas, atestado de vecinos que todavía vivían en chabolas. La valiente expedición también tuvo éxito. En ese lugar donde estaban las antiguas barracas hay una de las mejores plazas públicas de Prosperitat, con el Casal de Barrio.
Pero volvamos atrás. En Verdún, en 1970, no había duchas en las viviendas. “Sólo había un grifo en la cocina. Íbamos los domingos a unos baños públicos en la calle Artesanía”, explica Ángel Roldán, de 52 años, nacido en el barrio. “Con toalla, 15 pesetas; sin toalla, 25”. Ésa fue otra batalla esencial: la del suministro de agua. El alcantarillado. El asfaltado de calles. Había un gran barranco, el de las obras paradas del cinturón de Ronda, que separaba los barrios y todo se enlodaba cuando llovía. Luego, los ambulatorios médicos. Los institutos. La carencia de plazas públicas. Y la planta asfáltica".
Manuel Rivas: El prodigio de Nou Barris. El País Semanal. 21/1/2007.
Miles de Viviendas i els "espais alliberats": activisme i escena
Okupació escenificada a l'edifici a la Barceloneta. Font: Miles de Viviendas. Llicència Creative Commons
El 15 de febrer de l'any 2003, una gran manifestació contra la guerra d'Irak va recórrer els carrers de Barcelona. La resposta ciutadana va aplegar un mil·lió i mig de persones, segons els organitzadors. La inèrcia de tanta gent, i la reunió d'alguns d'ells, s'estructuraria en l'Espai Alliberat contra la Guerra, un col·lectiu mutant, obert, que ampliaria la crítica pacifista a una crítica "al sistema", com s'evidencia en un dels seus primers manifestos: "Interrumpamos la movilización total con la que se construye esta realidad miserable que nos hace miserables. Liberemos espacios contra la guerra en las empresas, en las escuelas, en las calles, en nuestras casas... Abramos espacios de vida". Els "espais alliberats" (amb un canvi de llenguatge significatiu, pel que comportava de cert distanciament de les pràctiques okupes o squatters del moment), ho serien primer contra la guerra, i alguns anys més tard, per la cultura: l'entrada i celebració al Teatre Arnau (2006), la posterior desfilada del Vedette Army, un cercavila que arribà fins a les portes de la SGAE, o la irrupció i programació a la Sala Bahía de Sants... Primer, tot just després de la manifestació pacifista, es va okupar un immoble al carrer Avinyó, i després vindrien altres okupacions. La de l'antic Cinema Colom, per exemple, un edifici dissenyat per l'arquitecte Josep Plantada l'any 1923 que, després de ser reconvertit en mercat o galeria comercial, havia estat abandonat durant anys, essentla seva recuperació una antiga reivindicació veïnal. Al mercat del carrer Arc del Teatre, 58, s'hi celebrarien concerts i assemblees, essent l'espai i les jornades festives una llavor de les activitats i moviments que arribarien els anys següents per part del col·lectiu.
Entrant a l'edifici de la Plaça del Pi. Font: Miles de Viviendas. Llicència Creative Commons
La posterior okupació de cases buides afectades per un PERI al Turó de la Peira, a Vilapiscina (a la zona afectada per l'al·luminosi), a finals de l'estiu del 2003 (que va durar 3 setmanes, fins al desallotjament per part de la guàrdia urbana), va ser un petit triomf del nou moviment Miles de Viviendas: el Jutjat número 11 Contenciós Administratiu va admetre a tràmit una demanda del col·lectiu contra l'Ajuntament de Barcelona, que segons els okupes havia dut a terme un desallotjament il·legal. En aquell moment, a Barcelona feia poc temps que l'okupació havia tingut un altre capítol sonat, amb el fracassat desallotjament el maig del 2002 de la masia de Can Masdeu, a la falda de Collserola, que acabaria amb la continuïtat de l'espai, dedicat a vivenda i, sobretot, al conreu i els tallers (la masia okupada segueix en actiu, actualment, gairebé deu anys més tard). A finals del 2003, el mateix any de la creació de Miles de Viviendas, foren desallotjades alguns squats ben coneguts, i actius com a plataformes d'activitats lligades a les arts escèniques i la música: Les Naus de Gràcia i la Hamsa de Sants.
L'edifici de la Barceloneta, al Passeig Joan de Borbó. Font: Miles de Viviendas. Llicència Creative Commons
Miles de Viviendas seguiria, durant alguns anys, molt dinàmic i present: amb l'okupació d'edificis al carrer Sardenya, al Passeig Joan de Borbó, o al carrer Magdalenes, i desplegant una activitat frenètica d'agitació política i cultural, en àmbits temàtics diversos (cultura lliure, espai urbà,...) amb ramificacions que servirien de motor o de suport d'altres iniciatives: Reclaim the streets, MayDay, V de vivienda, YoMango, DineroGratis, docu-ficcions com El Taxista Ful, espais d'intercanvi cultural a Magdalenes, 2, i amb la involucració de noms com el de l'agitadora cultural Simona Levi, el filòsof Santiago López-Petit, i en general gran quantitat d'artistes, ciutadans, i veïns.
Seria difícil classificar el col·lectiu Miles de Viviendas en termes definitius i tancats, donada la pròpia originalitat de les premises i de les pràctiques de Miles, que eren del tot permeables i variables, tant pel que fa al número i al tipus de participants, com pel que fa al tipus i a la incidència de les accions. Val a dir, però, que es podria trobar certa influència de les idees situacionistes, d'una banda, i també certa presència, a un altre nivell, d'algunes de les tesis de Toni Negri (la multitud com a nou factor a tenir en compte, el pensament en torn l'estructura en xarxa del nou poder...). Aquestes dues línies ideològiques, la sintonia situacionista i cert substrat post-marxista, culminarien en la premisa general que dicta que "la vida quotidiana, personal, íntima, també és política", i el corol·lari segons el qual "la lluita o la crítica política té molts mitjans per dur-se a la pràctica". Els de Miles serien afins i es "contaminarien" amb l'ímpetu lúdic o escènic de certes pràctiques polítiques i socials contemporànies: el col·lectiu hacktivista Anonymous, el moviment Reclaim the streets, les accions urbanes performatives de la primera etapa de l'arquitecte-activista sevillà Santiago Cirugeda, les Flash Mobs, les celebracions de raves d'Anglaterra dels anys vuitanta..., tindrien la voluntat de practicar una "imaginació radical" de certes iniciatives d'activisme espectaculars, divertides, i reivindicatives, que tenen altre exemples recents destacables en casos tan diversos com els de The Yes Men, Super-Barrio, Reverend Billy and the Church of Stop Shopping...o, en el marc de propostes amb una escenificació més convencional, el circ irreverent i bufonesc dels Subliminati de #File...Tone.
Així, amb les seves pràctiques, reflexions, manifestos i accions, el col·lectiu Miles de Viviendas oferia, d'una banda, una cartografia itinerant, camaleònica i paral·lela de la ciutat, en grapats d'espais per a l'escena (i per a la reunió, la residència, la crítica...), que posaven en valor antics edificis i estructures abandonades, i a la vegada també funcionava com a grup performatiu, com a creador d'escenes, de personatges, de relats, que expliquessin la seva visió del problema, i de l'eventual solució. El lloc i la performance es veien units en moments puntuals: per exemple, al llarg de les manifestacions, i en les accions simbòliques (la inauguració de la Oficina d'Okupació, a la Barceloneta, o a la roda de premsa de l'Eurp May Day del 2005, que es va fer a les portes de El Corte Inglés). També, en el cas de l'edifici de Miles de Vivendas a la Barceloneta, amb una "cerimònia" d'alliberament de l'espai. O, en el mateix edifici, quan amb regularitat setmanal es feien sessions de micros oberts, o sopars-concert i altres events, al menjador i a la vorera de l'edifici.
Alliberament i desallotjament del Teatre Arnau. Font: http://culturalliure.blogspot.com/Espai alliberat per la cultura. Llicència Creative Commons
Document: entrevista a Marc Sempere, membre del col·lectiu Miles de Viviendas
M'agradaria començar la nostra conversa parlant de l'Espai alliberat contra la guerra, i de quina manera aquell projecte es va anar transformant en altres accions i ocupacions d'espais a Barcelona.
Aquell dia em va canviar la vida. Fins aquell moment jo havia estat sempre fora de totes aquestses mogudes. Va haver una manifestació d'un milió i mig de persones, i es va dir que quan s'acabés la gent anés al carrer Avinyó número 15. L'espai s'havia ocupat aquella mateixa tarda, i després de la “mani” molta gent hi va anar. Jo vaig portar el meu equip de música des del meu poble, vam muntar un escenari amb palés, vam posar cables de llum amb bombetes i vam fer un concert de tres hores. Allà vaig entendre que si el públic està entregat, no cal fer res més. La gent tenia un nivell d'adrenalina tan alt, després de la “mani” i d'haver ocupat aquest espai... Tothom estava content i entregadíssim. Va ser una experiència molt heavy. Aquell espai tenia una energia molt especial. Sempre he pensat que els llocs mig abandonats o en obres tenen una plasticitat molt especial, i més si està ple de gent i de vida. Allò va ser la bomba. Aquell va ser el primer de diversos espais: després es va ocupar la Plaça dels Peixos i l'Arc del Teatre, que era un antic teatre que s'havia convertit en mercat (que ja és cosa rara). Nosaltres vam muntar un escenari damunt les parades, que era com fer un teatre damunt un mercat... que originalment havia sigut un cinema.
Vedette Army. 2n acte del teatre Arnau. Font: http://culturalliure.blogspot.com/Espai alliberat per la cultura. Llicència Creative Commons
Vedette Army a les portes de la SGAE. Font: http://culturalliure.blogspot.com/Espai alliberat per la cultura. Llicència Creative Commons
Com era l'edifici de l'Arc del Teatre, a nivell d'arquitectura?
La geografia de l'espai era molt estranya. Del que devia ser la platea n'havien fet parades d'obra, i a dalt hi havia un altell amb més parades. És a dir que l'espai tenia dos nivells: la planta baixa amb “carrers” de parades i el pis de dalt. Tot tenia una moqueta de quatre dits de gruix, plena de merda de colom. El primer que vam fer és netejar la moqueta, perquè la merda de colom és molt tòxica. En tres hores ja s'havia netejat tot (em sembla que algú es va infectar i tot)i es van portar les llums i els instruments. Tot era molt rar. El concert va ser en una cantonada de la planta baixa i la gent estava al pis de dalt, i alguns estaven asseguts a les teulades de les parades. El concert el vaig acabar agafant un televisor i tirant-lo des del passadís de dalt a baix, rebentant-lo contra el terra. Vaig fer el gest de llençar la tele i de seguida hi va haver una ovació del públic, com una mena de catarsi... Hi havia uns marroquins que no volien que la llencés perquè se la volien quedar, però com podràs comprende amb l'emoció del moment la vaig rebentar i va ser una experiència brutal. El so que fa un televisor quan es trenca és molt especial. El nostre grup era Jalea Real: jo tocava la guitarra amb una radial, hi havia una altra guitarra i un bateria. Allò era energia en esat pur. Aquesta moguda va sorgir de l'Espai alliberat contra la guerra, un col·lectiu sense cap ideologia, ni bandera, ni logo ni res. Em sembla que a les assemblees érem unes seixanta persones. Aquest gruix de gent és el que vam fer Miles de Viviendas. Hi va haver un grup de persones que aquesta experiència els va canviar la vida i no volien tornar a casa. Va sortir la possibilitat d'ocupar una illa de cases sencera a Vilapiscina, i d'allí va néixer Miles de Viviendas.
Sala Bahia. Font: http://culturalliure.blogspot.com/Espai alliberat per la cultura. Llicència Creative Commons
Es podria fer un plànol del recorregut que van tenir tots aquests espais. Com una ruta nòmada d'espais alliberats, que començaria al carrer Avinyó, després passaria per la Plaça del Pi...
Era l'edifici que hi ha darrere l'esglèsia. Allí es va penjar la gent, es va fer teatre, circ i música, tant a fora com a dins. Després es va fer un repte a l'ajuntament, senyalant tots els edificis municipals que estaven buits, com dient “Quin serà el pròxim que s'ocuparà?”. Això va provocar que hi hagués un cotxe de la policia davant de cada edifici. Vam fer una ruta molt llarga i vam acabar entrant a varis espais, però cap d'ells no era bo, i això va ser quan vam ocupar l'Arc del Teatre. Com que de moment no ens desallotjaven, entre nosaltres va sorgir la discussió de si ens quedàvem o marxàvem a un altre lloc. Hi havia un grup que volia ocupar espais per fer-hi accions, i un altre que volia ocupar per quedar-s'hi, i això va crear una mica d'escissió entre nosaltres. Llavors es va ocupar Plaça dels Peixos. Després van venir l'ocupació dels tres edificis a Vilapiscina, que va durar tres dies. Al carrer Sant Gil vam durar-hi un mes. Després vam passar al Carrer Sardenya número 43, on ens hi vam estar nou mesos. Després va venir el de Joan de Borbó número 11, després Magdalenes (allí ja no era Miles de Viviendas, ja era un altre grup), i després Calamar, a Joan de Borbó 43.
L'ocupació de l'edifici a Joan de Borbó 11 va ser força especial, veritat? Va tenir una escenificació i tot...
Sí, va ser molt maca. Jo fa molts anys que faig teatre i música, i sempre he pensat que aquestes intervencions també requereixen plantejaments escènics i de ritme, pensar en l'ocupació com un tot. En aquest cas l'edifici es va ocupar uns dies abans i es va preparar tota l'enginyeria. Llavors el dia “oficial” de l'ocupació es va organitzar una rua pel Pla de Palau fins arribar a Joan de Borbó. Havíem posat focus i una catifa vermella al terra i tot. Érem dos presentadors, la Mariona i jo, vestits d'etiqueta, amb americana i barret de copa. Tot això surt a la pel·lícula de Miles de Viviendas, que es diu “Squat” i s'ha estrenat a França, però aquí encara no. El que veníem a dir era més o menys això: “Ja sabem que si vols vivenda que sigui realment pública te l'has de treure del barret”. Llavors vam deixar els barrets i terra i va començar a sonar una cançó de Pep Laguarda & Tapineria, i es va començar a rebentar des de dins el mur de ciment que tapava la porta. Des del quart pis es van deixar anar vàries pancartes molt currades, amb confetti dins, la gent es va agafar de les mans, la música, els focus, la catifa vermella... Tot molt teatral, com pots veure. A les pancartes hi havia missatges com ara “Més espai, més temps, més vida”, “No hipotequem les nostres vides” i coses així. La gent es va posar a cantar i va començar a sortir gent de l'edifici. Volíem trencar amb el tòpic de l'ocupació, l'imaginari que existeix, sobretot pensant en els veïns. Sempre es pensa en soroll, brutícia i violència. El que nosaltres volíem transmetre era alegria, ens estàvem fent un regal a tots plegats: als veïns, a nosaltres i a la ciutat sencera. La gent de l'edifici va sortir disfressada i van convidar tothom a entrar. A dins hi havia un sopar preparat, s'havien cuinat unes quaranta truites de patates. La gent entrava a l'edifici amb molta emoció. No volíem bunqueritzar l'espai, sinó precisament obrir-lo al barri. Això són pràctiques que ara s'han normalitzat, com fer servir la paraula “alliberar” enlloc de “ocupar”, però en aquell temps vam rebre moltes crítiques de gran part del sector okupa més dur de Barcelona, que ens deien “els Teletubbies”. L'ocupació té un factor d'esdeveniment, de performance, i quan aconsegueixes que la gent s'emocioni ja ho tens tot. És com quan es va ocupar el banc a la plaça Catalunya, que també vam decidir trencar la tensió: ha arribat la policia, doncs anem a relaxar-nos tots plegats. En l'ocupació de Joan de Borbó sé de gent que es va emocionar i va plorar... És molt fàcil conduir aquest potencial d'emocions, el públic ja el tens: estàs fent una acció il·legal, estàs rebentant un edifici que està tancat... És un moment molt maco per treballar amb tota aquesta emotivitat.
Sala Bahia. Font: http://culturalliure.blogspot.com/Espai alliberat per la cultura. Llicència Creative Commons
Sala Bahia. Font: http://culturalliure.blogspot.com/Espai alliberat per la cultura. Llicència Creative Commons
Això em fa pensar en l'ocupació del cinema Princesa, on la cultura també havia tingut un pes molt important. Des dels mitjans de comunicació sempre es va relacionar aquest espai amb el seu epíleg, amb la desocupació, la violència... El que feu vosaltres és donar-li la volta a tot això, i posar el procés d'ocupació i vivència (que es el que normalment es manté en secret) a sobre la taula, per establir vincles amb el barri i amb la ciutat.
Clar, precisament això és el més maco. El fet d'obrir una porta és molt emotiu. Rebentar una porta tancada, pel seu valor simbòlic o metafòric, és pura adrenalina. Aquest moment mola compartir-lo, i com més gent el disfruta més potent és, o simplement més gent el viu. Buscàvem convertir aquestes accions en públiques, compartides. A part jo, com a persona que es dedica a donar la cara, a pujar a l'escenari, fent música, cabaret, teatre, “manis”... sempre m'ha agradat veure com pots jugar amb les emocions de la gent, i aquests moments són un regal. Hi intervé tota un enginyeria de concepte, tempo, llum, música... És pur escenari, és com muntar una obra de teatre, una performance artística, digue-ho com vulguis. Per exemple, un dia es va projectar la pel·lícula “Squat”, que tracta sobre Miles de Viviendas, a sobre la facçana de l'edifici. I les imatges de l'ocupació surten al final de la peli, que es projectava sobre l'edifici en qüestió... O sigui, metateatre total.
Això que has comentat sobre el valor simbòlic de la porta parla de com estan organitzades ciutats. Sembla que la ciutat està composada per aparadors, superfícies transparents, en la part comercial, i per murs opacs i portes tancades, en la part privada. Es divideixen els espais entre els llocs per consumir, que són la part pública, i els lloc per viure, que són la part absolutament oculta. Vosaltres això sembla que ho cortcircuiteu. Feu la vivenda oberta, proposant una barreja entre aparador i vivència.
Nosaltres sempre hem cregut que cal baixar al carrer i fer la vida “popular”, intentar recuperar el teixit social. Hi ha una història molt bona: l'àvia d'un amic meu viva al Barri Xino. Quan el meu amic tenia uns set anys, sempre li gastava la mateixa broma, i és que anava al pis sense avisar, i no li calien claus perquè la porta de baix estava sempre oberta i la porta del pis també. Llavors s'asseia al menjador de la seva àvia i feia veure que estava esperant el dinar. Al Xino dels anys setanta i vuitanta les portes estaven obertes, les dels portals i les dels pisos! Tu saps què significa deixar la porta de casa teva oberta? Quin nivell de tranquilitat i confiança significa això? És una manera de concebre la ciutat i l'espai que actualment no ens podem ni imaginar.
És com a Andalusia, que a l'estiu la gent treu la tele i el sofà al carrer, que passes per davant i et cohibeix i tot, perquè et dóna la sensació que estàs passant pel menjador d'algú. A Miles de Viviendas sempre ho féiem això, treure els sofàs i les alfombres al carrer, menjar a fora, muntar la tenda gratis... A part de tenir la “cafeta” i organitzar activitats setmanals de música, teatre i cinema, cada dimarts féiem sopars populars per la gent del barri, grans, joves, algun guiri que passava per allà... Realment va ser molt especial.
I com va ser, l'okupació del Teatre Arnau?
D'ocupar l'Arnau en teníem moltes ganes per molts motius, evidentment. Havíem programat un cap de setmana amb moltes activitats i concerts, amb gent com Pau Riba, Ojos de Brujo, Joaquim Jordà... Volíem entrar al teatre un divendres a la tarda i fer activitats fins el diumenge. Allò sí que era alliberar l'espai per la cultura, literalment, i a més érem conscients que és molt més difícil carregar contra artistes que contra okupes, perquè els primers tenen un preu preu polític molt més alt. Realment va ser preciós: es va trencar una finestra, vaig entrar a la platea i es van encendre les llums, i em vaig trobar en un teatre vermell, rosa i daurat. La sensació d'entrar allà, veure aquell espai i saber que la “liaríem” va ser meravellosa. Ens vam posar a netejar. De seguida van venir els Mossos d'Esquadra i vam començar l'obra de teatre “7 dust. Non lavoraremo mai show”, de Conservas, per entretenir la gent. Finalment la policia va entrar al teatre. Hi ha gent que va marxar, perquè no tenien papers o no volien quedar-se i al final vam haver de sortir tots, cap allà les tres de la matinada. Va ser un moment de conflicte.
Llavors es va anar al Molino, però no hi vam entrar perquè sabíem que l'espai estava fet pols (els de l'Espai alliberat contra la guerra ja hi havien entrat i es van trobar que el teatre estava tot destrossat). Vam fer l'acció a la plaça de davant del Molino, em sembla que una setmana després. També va venir la policia, es va estar negociant... A nivell de premsa l'ocupació de l'Arnau va anar bé, òbviament se'ns va prometre que allà hi farien alguna cosa, que no quedaria tancat... i segueix igual, tancat i abandonat. Van treure el cartell de Teatro Arnau, i ara el de l'ajuntament també l'han tret.
Sala Bahia. Font: http://culturalliure.blogspot.com/Espai alliberat per la cultura. Llicència Creative Commons
Llavors es va fer el "trasllat" a la Sala Bahía...
Jo vaig estar-m'hi cinc mesos, però l'espai va durar dos anys. L'entrada va ser una bogeria, per l'edifici del costat, fent un forat a la paret! Era una antiga sala de heavy dels anys vuitanta que es deia Rainbow, però abans havia estat una sala de balls de saló. Cada diumenge orgànitzavem balls, i va venir molta gent que s'havia casat en aquella sala, o que havien conegut la seva dona allà, i nosaltres posàvem cançons de l'Antonio Machín. Allà es va fer el primer pase de “El taxista ful”, concerts de Jalea real... La intenció era habilitar bé la sala, perquè l'espai era brutal, i muntar una sala potent, tècnicament parlant. Al final va ser un espai okupa on es va anar fent concerts, activitats, uns sopars que es deien la Costilla de Caín... Es van fer moltes activitats culturals, fins i tot es va rodar una peli porno! L'espai era molt gran i molt resultón, s'hi van celebrar moltes festes per moltes causes. I físicament l'espai enamorava: hi havia una barra en forma de serp, tota encoixinada, tot molt Machín. L'escenari pels músics era baixet i petit, amb el sostre baix. Els seients eren de fusta amb la taula al mig, que no es podien moure, i al fons la barra. La part del mig de la sala tenia el sostre molt alt, i a dalt hi havia una segona sala. Hi penjava una bola de discoteca amb un taco de billar clavat. Era un espai especial, que donava molt de sí, perquè ja estava condicionat per això. Hi van arribar a haver festes amb vuit-centes persones. La gent del barri entrava i es posava a plorar, i t'explicaven que ballant tal cançó havien conegut el seu home, o que havien celebrat el bateig del seu fill, era una sala de festes i banquets. I això molava, perquè era recuperar la memòria viva del barri. Cada diumenge a la tarda es feia el ball, i la gent va agafar l'hàbit de venir.
Això ens porta a Can Ricart, que és un altre espai paradigmàtic. Un lloc amb molt valor històric i arquitectònic pel barri... que de sobte sembla que s'ha d'eliminar, o de canviar, per força. Allà hi va haver una complicitat amb de la gent de La Makabra, que es van quedar orfes d'espai.
Els fets van anar més o menys així: S'havia desallotjat La Makabra, i llavors es va saber que hi havia l'espai de Can Ricart, que tenia uns segurates a fora. Aprofitant que a l'Hangar es feia un vermut un dissabte al migdia, es va decidir aprofitar aquell moment. Hi va haver una rua d'unes tres-centes persones des de La Makabra fins a Can Ricart i es va entrar, no sé si amb la intenció d'ocupar-lo o només de fer- hi una acció. Llavors la policia va assetjar l'edifici, només se'n podia sortir però no s'hi podia entrar. La gent va quedar assetjada a dins, dos dies sense menjar ni aigua. Hi havia un relator de l'ONU a Barcelona, que els va anar a visitar, i això va fer que tots els mitjans de comunicació s'interessessin pel tema (perquè eren gent del circ i de l'art), hi va anar la Creu Roja a portar mantes i galetes... Quan en realitat se'ls donava menjar amb una politja des d'un edifici del costat. Aquelles nits es van fer espectacles, però llavors la gent es va posar a treballar com a bojos per habilitar els hangars i poder fer-hi circ. Em sembla que van durar-hi un mes, va passar el de sempre: quan tens l'espai llest i a punt per fer-hi vida, et fan fora.
A La Makabra havien fet fora els treballadors, Hangar estava desapareixent lentament, i Can Ricart va tenir un petit moment d'esplendor. Actualment la gent de la Makabra estan a la Nave Espacial, em sembla, o almenys alguns d'ells. Així es demostra que la creativitat no s'apaga, va canviant d'espais però no desapareix, es transforma.
Actualment participes en el projecte col·lectiu “Compartir dóna gustet”, que també té aquest caràcter efímer, nòmada, on res és fixe... Creeu un espai de trobada durant unes hores, i la setmana vinent aneu a un altre lloc...
Nosaltres creiem molt en l'espai públic, que és sinònim de vida, de convivència. Vam fer una performance amb l'Arts Santa Mònica: vam cuinar una paella i ens la vam menjar al mig de les rambles. Era com dir: guiris contra domingueros! O dues maneres d'utilitzar l'espai: el guiri està de pas, s'asseu i se'n va, i sempre gasta diners, genera beneficis. En canvi el dominguero s'asseu, no es gasta un cèntim i no se'n va “ni a tiros”! Fer paelles al carrer està perseguidíssim. Per a nosaltres és un leitmotiv: fer teu l'espai i compartir-lo, menjar, fer música...
Exterior de l'edifici a la Barceloneta. Foto: Miles de Viviendas. Llicència Creative Commons.
Document: l'espai alliberat contra la guerra al carrer Arc del Teatre
"S'acaba d'alliberar un nou espai contra la guerra a Barcelona, al carrer Arc del Teatre número 58, cantonada amb l'avinguda del Paralel. Es l'antic Cine Colom, objecte d'una llistat veinal encara candent per construir-hi una filmoteca, que forma part de la plataforma veinal contra l'especulació, sembla ser que l'espai és propietat de la immobiliaria Ibusa per fer-hi pisos, però no està del tot confirmat.
VINE AL NOU ESPAI ALLIBERAT CONTRA LA GUERRA
CONSTRUIM-HI UN CENTRE DE RESISTÈNCIA
A partir del Divendres 21 de març:
Punt d'informació sobre Iraq, Centre de resistència, assemblees, tallers, concerts, dinars...
22.00 Concert amb Jalea Real, DJ Tanko (D Ojos de Brujo)
Dissabte 22 de març:
12.00: Taller de desobediència.
19.00: Assemblea política: Quina és la teva guerra? Què és un espai
alliberat contra la guerra?
22.00: WagnerPa, Bar Xino.
Diumenge 23 de març:
12.00: Sobre la guerra contra Iraq
16.30: espectacle de circ".
Nou Espai Alliberat Contra la Guerra!!. Aparegut a: www.liberinfo.net. 21/03/2003
Documentació: cartografia de squats potencials (Espai alliberat contra la guerra)
"Espais que es poden alliberar.
1-C/AVINYÓ, 15. Antiga seu d'Hisenda.
2-C/AVINYO 52-54
3-C/CARABASSA, 8bis (Ajuntament de Barcelona)
4-C/ESCUDELLERS BLANCS, 4
5-PORTAL DEL ANGEL.(sucursals de INDITEX)6-C/QUINTANA,9
7-TALLERS, Antiga seu del diari de Barcelona.
8-LA RAMBLA. KENTUCKY FRIED CHICKEN.
9-C/RAMALLERES. Antiga seu de FECSA.
10-PLAÇA FOLCHS I TORRES. Antigues picines municipals
11-PZ. CATALUNYA. seu central del BBVA.
12-C/ARC DEL TEATRE,mercat municipal.
13-C/RAMBLA 2. Antigua fundición.
14-C/REC COMTAL, 2. Economat.
15-PZ. DELS ANGELS, 1. Macba.
16- C/ Rambles. Antic SEPU
17- C/ mercaders 42, Palau Mercaders
18- c/ vigatans 4, Palau antic
19- PLACETA DEL PI.
20-PZ. SANT. JAUME. Ajuntament de Barcelona".
1-C/AVINYÓ, 15. Antiga seu d'Hisenda.
2-C/AVINYO 52-54
3-C/CARABASSA, 8bis (Ajuntament de Barcelona)
4-C/ESCUDELLERS BLANCS, 4
5-PORTAL DEL ANGEL.(sucursals de INDITEX)6-C/QUINTANA,9
7-TALLERS, Antiga seu del diari de Barcelona.
8-LA RAMBLA. KENTUCKY FRIED CHICKEN.
9-C/RAMALLERES. Antiga seu de FECSA.
10-PLAÇA FOLCHS I TORRES. Antigues picines municipals
11-PZ. CATALUNYA. seu central del BBVA.
12-C/ARC DEL TEATRE,mercat municipal.
13-C/RAMBLA 2. Antigua fundición.
14-C/REC COMTAL, 2. Economat.
15-PZ. DELS ANGELS, 1. Macba.
16- C/ Rambles. Antic SEPU
17- C/ mercaders 42, Palau Mercaders
18- c/ vigatans 4, Palau antic
19- PLACETA DEL PI.
20-PZ. SANT. JAUME. Ajuntament de Barcelona".
QUIN SERÀ EL PROPER ESPAI ALLIBERAT CONTRA LA GUERRA? Font: www.indymedia.org
5/4/2004
Document: okupació del teatre Arnau
"Unes 200 persones relacionades amb el món de la cultura van ocupar ahir a les vuit del vespre l’antic Teatre Arnau, on pensaven dur a terme una programació d’activitats fins dimarts que ve. Estaven anunciats concerts d’Ojos de Brujo i de Pau Riba, recitals de poesia amb la presència d’Enric Casasses, performances, exposicions, projeccions de cinema i espectacles teatrals. A dos quarts de dotze de la nit, la Guàrdia Urbana va entrar al teatre per desallotjar els 50 activistes que s’hi havien atrinxerat. El col·lectiu estava convocat a dos quarts de vuit del vespre davant d’El Molino. D’allà van baixar caminant fins al Teatre Arnau i, mentre uns músics actuaven a la plaça, un grup cobert per una pancarta reivindicativa en rebentava la porta principal. Posteriorment, van obrir la porta d’emergència i van tapiar novament l’entrada. A dos quarts de dotze de la nit, la policia va entrar a dins, davant els crits dels activistes que havien sortit fora. En només deu minuts van desallotjar l’edifici pacíficament. L’ocupació havia començat quatre hores abans, quan els esquàters culturals van començar a netejar les butaques i l’escenari, plens de brutícia, del centenari Teatre Arnau, tancat des de fa sis anys. Cap a les nou van tirar a terra la tàpia que incomunicava el bar del teatre mentre es mantenia l’ambient de festa al pati de butaques. En poc temps van restablir el servei d’aigua i electricitat, imprescindibles per començar la programació que havia de començar ahir mateix. L’aspecte que oferia per dins l’Arnau era deplorable. En un comunicat que van repartir a la premsa, el col·lectiu de joves precisava la seva procedència: «Som una assemblea de professionals de la cultura i l’espectacle i d’espectadors cansats de la cultura de consum. Som tècnics, poetes, taquillers, informadors, vedets, actors secundaris, teclistes, tramoistes, il·luminadors, baixistes, grafiters, periodistes, rates de biblioteca, lectors...»
En el comunicat indicaven que l’acció tenia la intenció d’obrir un «espai alliberat per a la cultura, lliure, gratuïta, de qualitat i sense intermediaris». Durant els pròxims cinc dies havien programat concerts d’Ojos de Brujo, claqué i hip-hop, Pau Riba, projeccions de cinema de Joaquim Jordà, recitals de poesia, desfilades de moda, trobades i exposicions. L’objectiu era reivindicar els espais culturals crítics, autònoms, experimentals i dissidents. Una portaveu del col·lectiu criticava ahir que, davant de la falta d’espais culturals a la ciutat, es deixi tancat aquest escenari històric. Per això feia un cant a favor de l’alliberament en contra «de la cultura megainstitucional de l’Ajuntament». La Maña, en conèixer la notícia, comprenia l’actitud d’aquest col·lectiu: «És una pena que Barcelona estigui així: mai s’ha donat suport als espectacles de revista.»
Un col·lectiu d’activistes culturals ocupen 4 hores el Teatre Arnau. Vilaweb/El Punt digital. 8/4/2006.
Document: Acte a El Molino, després de l'okupació de l'Arnau
"Unas 500 personas se congregaron ayer por la tarde delante del teatro El Molino, en la avenida del Paral·lel de Barcelona. Su objetivo: retomar el programa de actividades culturales que tenían pensado desarrollar en el teatro Arnau, un espacio que ocuparon el viernes por la noche y del que fueron desalojados sólo unas horas más tarde por la Guardia Urbana, que adujo razones de seguridad. Agrupados bajo la plataforma Espacio Liberado para la Cultura, los jóvenes -algunos llegados del mundo de la cultura y otros del movimiento okupa- se concentraron a las cinco de la tarde en la calle.
Los problemas con la Guardia Urbana empezaron nada más llegar. Una docena de agentes municipales impidieron que los jóvenes entrasen en la plaza los equipos de música necesarios para celebrar las actuaciones musicales. Tras unos minutos de calma, que los concentrados aprovecharon para leer un comunicado en el que reivindicaban la cultura "libre y no mercantilizada", volvió la tensión cuando un grupo intentó desplegar una pancarta. Finalmente, los interlocutores de cada bando llegaron a un compromiso: se podría tocar música, pero sólo hasta las diez de la noche.
"En Barcelona hay muchos teatros que están vacíos y que deberían abrirse a la gente", dijo Marina la Canillas, cantante del grupo Ojos de Brujo. Los vecinos de la plataforma Fem Girar el Molino también apoyaron la reivindicación de los jóvenes y piden la reapertura de esta histórica sala barcelonesa. "Queremos que se hagan actividades y el teatro se restaure, antes de que sea demasiado tarde y caiga", explicó la portavoz, Charo Martín".
Medio millar de personas reivindican la "cultura libre" ante El Molino. El País- Edició de Catalunya. 12/04/2006. Jesús García
Barcelona, 1994-2006 : dos casos d'escena okupa i okupació escènica
Membres de Les Naus, amb xanques a la platja de Barcelona. Font: Les Naus
Les Naus
Les Naus és el nom del centre okupat al número 52 del carrer Alegre de Dalt de Gràcia, a Barcelona, el febrer del 1994. Un centre que, fins al seu desallotjament el 2003 (amb el posterior enderroc), va estar dedicat en bona part al circ i les arts escèniques. Tal com escrivien els seus promotors i coordinadors en un dels manifestos del centre, la intenció inicial de la iniciativa era, "una vez limpiada toda la basura, (máquinas gigantes destrozadas, quince centímetros de grasa en algunos suelos, todas las palomas y gatos del barrio muertos durante ocho años que hacía que estaba abandonada, incluso la basura y las ruinas de algunos vecinos), crear un espacio donde se juntase toda aquella gente con ganas de crear un proyecto artístico (Teatro, circo, danza, escultura, fotografía...), hacer todos aquellos proyectos que no se pudieran hacer en otros sitios o formar parte activa del proyecto" (La Història de les Naus, al "Dossier de premsa": http://sindominio.net/lesnaus/).
Actuació a una de les sales de Les Naus. Font: Les Naus
Els orígens de l'edifici de Les Naus els trobem al 1919, quan la Família Auget va construir una casa de dues plantes al barri de Gràcia, propera a un petit taller del textil. Les propietats de la família van augmentar, en construir una sèrie d'edificacions residencials (casetes pels fills, els pares i els avis) i tallers (unes naus on van instal·lar els telers importats des d'Anglaterra). Molts anys després, la famíla Auget llogaria les instal·lacions a una altra empresa, obligada per la crisi del textil, i aquestes naus serien abandonades a finals dels anys setanta. L'any 1991, es va dur a terme l'okupació de la casa del carrer Providència, número 117, a la mateixa illa de cases de Les Naus, que es va dedicar a vivenda, i el 1994 es van okupar Les Naus, que començaria les activitats amb un "mercadillo" que havia de permetre finançar, en part, la rehabilitació del local. Les primeres intervencions van consistir en crear sala de malabars i la zona de Boulder, i en col·locar un paviment de fusta, per poder-hi realitzar els assajos.
Façana de Les Naus, a Gràcia. Font: Les Naus
Les Naus es va constituïr en Associació Artística o cultural, amb alguns càrrecs (president, secretari, vocals...), però funcionava de manera assambleària. Pels diversos espais del centre hi van passar usuaris habituals, espectadors esporàdics, i convidats internacionals, fent ús o contemplant les diverses activitats a les que es dedicava: local d'assaig, celebració de tallers, espais de rodatge, construcció d'escenografies, festes solidàries, espai de teatre i de concerts, "kafeta" (cafeteria popular), estudi de música... D'entre els espais de Les Naus, hi destacaven les sales 1, 2 i 3, de 180, 240 i 245 metres quadrats de superfície, respectivament, on es duien a terme les actuacions. D'entre els tallers que s'hi duien a terme, que tenien fins un any de durada (o durada contínua, segons el cas), i eren oberts a la ciutadania, hi havia els de: equilibri, trapezi i acrobàcia, llençament de ganivet i fuets, equilibri amb objectes, fusteria, reciclatge, motllos, construcció de xanques, construcció de material de malabars, electricitat, soldadura, reparació de bicicletes, calçat, costura i manobre, construcció (coincidint amb les reformes del local)...
Diferents espais de Les Naus. Font: Les Naus
Segons ens han comentat alguns dels membres del centre, a la pràctica hi regien tres normes bàsiques: "Ni banderes, ni carn, ni coca-cola". El llistat d'objectius, però, era ben ampli, tal com escrivien ells mateixos (http://sindominio.net/lesnaus/):
"1- Encontrar un espacio donde realizar actividades.
2- Buscar alternativas reales para actividades relacionadas con el tiempo libre y el intercambio cultural.
3- Fomentar el libre asociacionismo tanto en las artes escénicas (circo, teatro, danza, música, pintura, escultura etc...), como en la vertiente cultural del barrio.
4- Subsanar el mal uso de la propiedad por parte del propietario.
5- Buscar soluciones a las problemáticas con las que se enfrenta la juventud (Paro – trabajo, cultura – tele, tele-fútbol...).
6- Realizar un proyecto cultural de manera autogestionada, partiendo de un funcionamiento asambleario y alternativo al oficial.
7- Ofrecer espectáculos de calidad, innovadores de artistas noveles o no consagrados, a poder ser nuevas producciones o presentaciones, a precios populares.
8- Promover unas relaciones entre personas que excluyan de su manera de actuar comportamientos sexistas.
9- Reclamar y difundir la dieta vegana y la liberación animal".
Diferents espais de Les Naus. Font: Les Naus
Diferents espais de Les Naus. Font: Les Naus
Document: Situació i objectius del complexe de Les Naus
"El inmueble de la c/ Alegre de Dalt 52, es una fabrica textil, y forma parte de una estructura de construcción muy clásica de la época, en donde las viviendas de los propietarios, se encontraban colindantes con la fabrica. Por tanto el inmueble que okupamos para realizar un centro social, es una parte del complejo industrial, que se compone de los siguientes inmuebles:
C/ Alegre de Dalt 56: Habitado por dos arrendatarios con contrato indefinido y renta antigua.
C/ Alegre de Dalt 54: Habitado por un arrendatario con contrato indefinido y renta antigua. La
vivienda de abajo se haya abandonada y la de arriba, la inmobiliaria a picado techos.
C/ Alegre de Dalt 52: Abandonado por quedar afectado por normativas municipales de
actividad industrial dentro de núcleo urbano a principios de los 80. Okupada en 1994 para
realizar un centro social.
C/Providencia 117: Abandonada a principios de los 80 por cambio de residencia del
propietario, debido a la venta del conjunto de inmuebles, a la inmobiliaria residencial nuestra
señora del Coll. Okupada en 1991 como vivienda. Desalojada y convertida en solar en 1997.
Este conjunto urbanístico, fue vendido en un primer momento por parte de su propietario a una inmobiliaria, esta después de 10 años vende todo el conjunto por un valor cinco veces superior al que lo compro, en una clara y evidente operación especuladora con el único objetivo del beneficio fácil, pero que condena a la pobreza a muchas personas.
En la actualidad, el centro social esta amenazado del desalojo para el 7 de noviembre, desde Les nauS queremos denunciar que este desalojo, lejos de solucionar un problema lo incrementara. Si el desalojo se lleva a cabo, el derrumbe del edificio será inmediato, para evitar posibles re-okupaciones, pero con el objetivo de presionar a los inquilinos de los dos inmuebles que todavía quedaran en pie, debido a que se comparten paredes maestras y el solar de la fabrica rodeara toda su vivienda, para que acepten la primera oferta que se les haga o puedan perderlo todo si se declara la ruina del inmueble.
El desalojo de Les nauS no será pues, mas que una estrategia de " mobbing inmobiliario" de cara a unos vecinos que lo único que quieren es una vivienda digna a cambio de abandonar su hogar, y no una aportación económica que no les dará para acceder a una vivienda en la misma zona.
El centro social Les nauS surge como iniciativa popular, debido a la falta de espacios de reunión y participación ciudadana, en la que se pretende llenar un vacío tanto cultural como artístico, a la vez que utilizar un espacio totalmente en abandonado desde hacia cerca de 14 años. El proyecto surge para generar un espacio donde poder ensayar y aprender técnicas relacionadas con el circo y el espectáculo, así como para dar cabida a la reunión de colectivos".
Petición expropiación del cso les naus. 2003. http://www.sindominio.net/lesnaus/comunicats/expropiacioes.php
La Makabra
La Makabra es trobava situada a l'illa entre els carrers Sancho d'Àvila, Àlaba, Ávila i Tànger. En una antiga fàbrica abandonada, la Giralt Miró, que havia tancat a les darreries dels setanta. Era, doncs, a la zona que el pla del "districte tecnològic" del 22@ ha anat tranformant en els darrers anys. Una zona de grans indústries en desús, que alguns moviments veïnals i plataformes en defensa del patrimoni industrial han defensat (en lluites que, en ocasions, han donat els seus fruïts: Salvem Can Ricart i altres plataformes, van aconseguir, el novembre del 2006, que s'aprovés un Pla especial de patrimoni de Poblenou, i el Pla de millora urbana de Can Ricart, que en preveia la conservació parcial). D'alguna manera, les reivindicacions conservacionistes es podrien veure com coherents, i complementàries, a les estratègies dels col·lectius okupes. Doncs aquests, amb l'acció de prendre possessió i usar els establiments fabrils abandonats, els posen en valor, els converteixen en "patrimoni en actiu".
La cúpula al pati de La Makabra. Foto: Snebtor. Llicència Creative Commons.
Les dimensions dels grans espais diàfans, la coexistència d'edificis amb mides i distribucions ben diverses, i la presència urbana de conjunts edilicis com a petits sistemes arquitectònics i urbans, i amb espais intermijos i a l'aire lliure, donen sovint a aquests antics complexes fabrils unes condicions òptimes per esdevenir llocs de treball, de reunió i residència, de grups amb interessos comuns. Era el cas, també, de Can Ricart, amb qui la gent de La Makabra va solidaritzar-se (van sintonitzar i col·laborar amb Salvem Can Ricart), i on finalment es dirigirien, en desallotjar-se La Makabra, amb una marxa que acabaria en okupació, i setge policial posterior. Actualment, és el cas també de La Escocesa, per exemple, i d'altres recintes que han estat reciclats i reusats com a espai de treball per a artistes, com els posteriors centres okupats Artkatraz (la nau al carrer Almogàvers, ja enderrocada), La Nave Espacial, La Bolívia Nau... aquests dos darrers, just a tocar d'on era La Makabra, i situades just rere les esquenes del futur Museu del Disseny de la Plaça de les Glòries, en una zona en situació de "llimb urbanístic", que encara espera els canvis del 22@. (Tots aquests complexes fabril reciclats o okupats són, d'alguna manera, el model oposat al que ha vingut a representar l'edifici Media-Tic: un volum nou, d'autor, únic i tecnològicament "avançat", que fa "tabula rasa" d'usos i formes, no proposa "fer ciutat", i és absolutament impermeable a les dinàmiques del seu contexte urbà immediat).
A l'illa de La Makabra hi havia una sèrie d'espais que no formaven part del centre okupat dedicat a les arts del circ. Eren un parell de blocs de vivendes, un garatge de camions i autobusos, un solar sense ús.... La diversitat d'edificis tenien usos com: gimnàs i circ, on una vegada al mes s'hi celebrava el cabaret "Días de sol", espai per a concerts i espectacles de creació de gran format, un teatret, un skatepark indoor (l'únic existent a Barcelona), una cafeteria, i espais per tallers de pintura, reunions, vivenda, oficines i magatzems. Una de les activitats principals del centre era l'ús de l'espai com a lloc d'assaig, per part de molta gent del món del circ. També hi havia activitats regulars, com les dedicades al tango, els cabarets de clown, i concerts de petit format. A la zona a l'aire lliure, amb arbrat, s'hi va instal·lar una "domo" (cúpula muntable), i era el lloc dedicat també per a les caravanes i els camions. En aquets complexe hi vivien regularment unes 120 persones, i d'aquestes unes trenta formaven part del grup de coordinació. Dues comissions, una d'àmbit domèstic, pels assumptes interns de gestió de l'espai i la gent que hi vivia, i una altra per atendre les peticions i activitats exteriors, feien funcionar el centre.
Pirueta makabra. La Vanguardia. 26 de Novembre del 2006.
En Jorge, qui va estar a La Makabra, de forma activa, del 2004 al 2006, explica el procés de transformació d'un espai d'aquestes característiques: "l'esquema sempre és el mateix: arribes a un espai, el neteges, l'equipes a nivell de so i llum, busques la manera d'aconseguir aigua, i llavors comences a transformar-lo, poc a poc. Quan jo hi vaig arribar el teatret ja estava fet i el gimnàs estava bastant avançat. Mentre jo hi vivia es va fer la sala de pintura, l'skatepark, i es va millorar el magatzem i la cafeteria, es va fer una tenda gratis, una zona d'acollida i trànsit...". La progressió i transformació es du a terme assimilant demandes i transformant espais adequats per acollir-les, com diu en Jorge: "La Makabra era centre de creació, centre d'assaig i entrenament, centre d'exhibició. I absolutament tot el que s'hi feia es basava en l'intercanvi. L'espai estava obert dotze hores al dia, les classes que es donaven no eren remunerades, si de cas es passava la gorra al final. Això va ser un gran tema: l'etern debat de si es treballava per lucre personal, o bé en benefici del propi projecte".
Els arquitectes francesos Raphael Turrents i Xavi Eliçagaray, davant el perill de l'aplicació dels plans municipals, que preveien una "tabula rasa" a l'illa de La Makabra, van presentar una contraproposta que pretenia la convivència de noves i velles construccions, i de nous i vells usos. A l'actualitat, l'antic espai de La Makabra continua sent un solar, però l'estudi dels plànols de la contraproposta pot fer veure les bondats d'una possibilitat alternativa, com a via intermija i reconcil·liadora, capaç de sumar a la sensibilitat patrimonialista, les necessitats d'usos de la ciutadania, sense desestimar l'aplicació d'eines i plans "modernitzadors", compatibles.
Un dels episodis que van tenir més ressò mediàtic va ser la "ManifestAcció" del desembre de 2006,
per protestar contra el desallotjament del centre. Una manifestació va dur les arts del circ fins a la porta de l'Ajuntament, de la mateixa manera que, alguns anys després (2011), els membres de l'Artkatraz del carrer Almogàvers, que estava amenaçat de desallotjament, durien el seu cabaret fins a la Plaça Catalunya, en plena acampada dels "indignats".
Exterior de La Makabra, el dia del desallotjament. Font: www.indymedia.org
Contraproposta per a l'illa de La Makabra. Situació urbana. Arqs: Raphael Turrents i Xavi Eliçagaray. A les illes superiors i adjacents, s'hi van okupar les naus de La Nave Espacial i Bolívia Nau.
Contraproposta per a l'illa de La Makabra. Arqs: Raphael Turrents i Xavi Eliçagaray
Volum del circ. Contraproposta per a l'illa de La Makabra. Arqs: Raphael Turrents i Xavi Eliçagaray
Façana posterior de Tacheles, Berlin. Foto: Sterneck. Llicència Creative Commons.
Un cas europeu paradigmàtic: Kunsthaus Tacheles, Berlín
La paraula “Tacheles” en hebreu significa “comunicar-se”, “revelar” o “parlar amb claredat”, però l'ús més popular del mot s'identifica amb l'acció de “portar a terme”. La Kunsthaus Tacheles (Casa d'Art Tacheles) és un dels centres ocupats artístics més famosos del món. Situat en ple centre de Berlín, al barri de Mitte, en un edifici ruinós de la Oranienburger Strasse, el mateix carrer on es troba la sinagoga més important de la capital alemanya, ja que és l'epicentre de l'antic barri jueu.
Fagocitada per la creixent indústria del turisme berlinesa, que a pas lent però ferm està transformant tota la ciutat, avui en dia la Tacheles és una atracció turística més que figura a totes les guies, convertida en una mena de símbol domesticat de l'ocupació “ben entesa”, és a dir, aquella que té ínfules artístiques, transmutades en activitats turístiques.
L'edifici va ser construït com a part i entrada del complex comercial Friedrichstrassenpassage, el 1907. Degut a la fallida del projecte, l'empresa AEG va adquirir l'edifici per allotjar-hi la Haus der Technik (Casa de la Tècnica), on hi exposava les seves invencions i avenços. Durant la Segona Guerra Mundial el partit nazi va utilitzar l'espai per ubicar-hi oficines d'administració i organització, i a la cinquena planta s'hi van retenir presoners de guerra francesos. Un cop finalitzada la guerra, amb un Berlín reduït a runes gairebé en la seva totalitat, i l'edifici força malmès però encara recuperable, una part d'ell es va utilitzar per a diferents usos, com ara la de magatzem de materials de construcció, i l'altra part es va anar abandonant. Així va anar resistint el pas del temps al Berlín Est, en l'època del Mur i la Guerra Freda.
Els plans de l'ajuntament de Berlín consistien en enderrocar l'edifici, el mes d'abril de 1990, però la Història va canviar completament les circumstàncies per a Berlín, per a Europa i pel món en general. La caiguda del Mur, el 9 de novembre de 1989, va fer que la separació entre les “dues Alemanyes” i la seva capital dividida es convertissin en història. Va ser llavors quan va passar el que havia de passar: l'efervescència de la cultura punk, l'underground artístic i el culte a la joventut i a la individualitat dels anys vuitanta i començaments dels noranta va explotar a la part oriental de Berlín, tenint en compte que ja portava anys d'avantatge a la part occidental. Als barris de Mitte, Prenzlauer Berg i Friedrichshain van proliferar els espais ocupats, alliberats, autogestionats... que defensaven una manera diferent d'entendre la política, la cultura, o l'organització social.
Acte a Tacheles, Berlin. Foto: Sterneck. Llicència Creative Commons.
La ciutat s'oferia com un gran banc de proves, donada la gran quantitat d'edificis i espais industrials sense ús, sense propietari, o sense plans a curt o mig termini. Van aparèixer infinitat de cases ocupades i de Hausprojekte (Cases-projecte), utopies arquitectòniques i de forma de vida, alternatives a la concepció tradicional, capitalista i retrògrada de l'organització de la societat en famílies tradicionals situades dins l'heteronormativitat. Projectes anarquistes, nihilistes, queers, vegetarians, vegans... que encara sobreviuen actualment a Berlín, i on encara en van apareixent de nous, sobretot centrats en un concepte diferent de compartir pis, tradició molt arrelada a Alemanya, que la gent practica més enllà de l'etapa estudiantil. L'ocupació pot ser l'estadi anterior al Hausprojekt, ja que en moltes ocasions els antics okupes arriben a un pacte amb els propietaris i poden quedar-se en els edificis pagant un lloguer simbòlic, que els permet seguir-hi organitzant i produïnt tot tipus d'activitats culturals.
L'ocupació de la Tacheles, el 13 de febrer de 1990, va omplir l'immens edificis d'artistes (berlinesos, alemanys i provinents de tot el món) amb ganes de crear i d'aprofitar un espai amb tantes possibilitats com aquell, situat al cor de Berlín, mentre la Tacheles entrava a formar part del catàleg de patrimoni arquitectònic, pel valor històric de la seva estructura de ferro. Amb una forta presència de les arts més “tradicionals” (pintura, fotografia, escultura), la Tacheles es va anar adaptant a la multidisciplinarietat, obrint els seus espais a la música, el cinema, la performance, el teatre, el cabaret i les festes, enteses encara als anys noranta com una forma artística. Noms claus de la cultura berlinesa com Sasha Waltz, que podem considerar la continuadora de Pina Bausch i el seu Tanztheater, van actuar durant els anys noranta a la Tacheles. També hi va intervenir l'artista espanyol, resident a Berlín i a Barcelona, Chema Alvargonzález, en una instal·lació de llum que omplia les malmeses estructures fabrils de punts irradiants vermells, amb l'estètica fantasmagòrica i surrealista pròpia de les seves peces d'aquella època.
Amb el pas dels anys, el final dels noranta i l'entrada al nou mil·leni, Berlín, Alemanya i el món occidental va anar perdent aquella despreocupada inocència, que avui sembla totalment irrecuperable, i els estàndards de turisme cultural dels que tant ens queixem però que han convertit Barcelona en una marca registrada (i imitada) coneguda arreu del món, s'han propagat per tota Europa, amb l'intenció obscura de convertir cada capital europea en una còpia més o menys fidel de l'altra: és el procés que Francesc Muñoz ha anomenat: la Urbanalització, on espais distants, diversos i amb trasfons i materialitzacions diferents, acaben essent homologats, per un procés de turistització, domesticació i eliminació d'elements dissonants o incòmodes, que comporta també un procés de transformació econòmica i social, i en darrer terme arquitectònica i cultural.
La decadència, no pas econòmica sinó “espiritual” del projecte inicial de la Tacheles, era ben visible durant aquesta darrera dècada: una atracció turística més, una mena de parc temàtic de l'ocupació amable, una paròdia de sí mateixa... Tacheles entrava dins les rodes destructores de la malvada guia de viatges Lonely Planet, oferia un programa de cinema, d'hosteleria i compra als tallers artesans, i una sèrie d'espais que acollirien exposicions temporals més o menys allunyats de l'esperit original del projecte. Els turistes ja omplien tots els pisos i feien fotografies amb els seus iPhones, i els estudiants Erasmus omplien el bar Zapata de la planta baixa.
Finalment, com un deux ex machina del destí, a l'abril de 2011 els propietaris de l'edifici, juntament amb el banc HSH Nordbank, després d'intents de desallotjament, subhastes forçades fracassades i altres estratègies, van decidir pagar trinco-trinco un milió d'euros als habitants de Tacheles, escindits al seu temps en dues faccions, la més comercial (amos dels bars i del cine) i la més alternativa (els artistes que hi vivien i treballaven). Les màquines van començar a enderrocar parts de l'edifici i del pati d'escultures durant els mesos d'abril i maig de 2011, i el projecte de transformació de l'edifici en una sucursal de la cadena d'hotels barats Motel One sembla actualment aturat, per trobar-se immers en el procés de litigis judicials d'un i altre bàndol, i per la conjuntura general de la crisi.
Tacheles feia anys que s'havia convertit en una altra cosa, totalment allunyada del seu objectiu inicial, però el seu esperit va contagiar els artistes de mig món, que al llarg de vint anys, d'ençà de la caiguda del mur, van anar acudint a Berlín per aprofitar el que la ciutat els oferia: ambient cultural obert, possibilitat de lloguer de grans espais a bons preus, bones condicions econòmiques generals, squats amb una logística i espais que a d'altres ciutats d'Europa no eren possibles... Tacheles també va donar algunes idees als ajuntaments més avançats, pel que fa al reaprofitament de les antigues naus industrials i la seva transformació en “fàbriques de creació”, com s'anomenen a Barcelona el model en la seva versió institucionalitzada.
Passadís interior de Tacheles, Berlin. Foto: Fozzman. Llicència Creative Commons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada