1.12.11

FIRA I FESTIVAL. Documents sobre: escenes i espais públics Fira de teatre al carrer de Tàrrega i Festival Surpas a Portbou

Link en pdf a l'article


         Fira de Tàrrega, 2007. Foto:  Arxiu Jordi Colominas



Sumari



Fira de teatre al carrer de Tàrrega
La Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega: Història dels inicis, 1981-1984
Alguns espais escènics (Tàrrega, 2007)

Festival Surpas
Xarxa efímera i cultura popular
Entrevista a Mathias Kauppi, Coorganitzador del Festival Surpas






Fira de teatre al carrer de Tàrrega: inicis de la Fira i documents sobre els espais escènics


La Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega: Història dels inicis, 1981-1984



El que avui en dia és una de les fires més reconegudes de teatre al carrer d'arreu d'Europa, mescla de festa popular, lloc de trobada, festival i fira, va començar la seva història com un simple intent de dotar de més personalitat la Festa Major de Tàrrega. L'alcalde de la ciutat el 1981, Eugeni Nadal, va proposar a Xavier Fàbregas (1931-1985), escriptor, historiador i crític teatral de prestigi, la seva idea d'animar l'Aplec de Sant Eloi (el segon cap de setmana de setembre) amb alguna “moguda” de teatre al carrer. Fàbregas coneixia molt bé a Joan Font, ànima de Comediants, i era coneixedor de l'èxit que l'espectacle Sol solet havia obtingut a la festa major targarina, el maig de 1980. La complicitat entre aquestes tres persones va acabar impulsant la Fira del Teatre Trifulgues Xim-Xim al Carrer, el que seria la primera Fira de Teatre de Tàrrega, que va tenir lloc els dies 12, 13 i 14 de setembre de 1981.
Amb la democràcia recentment reinstaurada, els primers ajuntaments catalans elegits democràticament tenien moltes ganes de promoure tot allò entès com a “festes populars”, tant del gust de Joan Font i Comediants. Així doncs, les tres primeres edicions de la fira de Tàrrega van ser organitzades per aquest col·lectiu, amb el carrer com a principal escenari.
La situació geogràfica de Tàrrega, relativament propera a urbs com Barcelona, Lleida, Sabadell o Terrassa, però al mateix temps massa allunyada per anar-hi i tornar-hi cada dia, va determinar que la possibilitat de fer nit a la població fos una una realitat, any rere any, cada cop més freqüent. Encara era viva la referència de Canet de Mar, amb les Sis Hores de Cançó i el Canet Rock que s'hi van celebrar entre 1971 i 1978.


Antigua y Barbuda. Fira de Tàrrega, 2007. Foto:  Arxiu Jordi Colominas

En aquella primera edició l'explosió de la festa popular va ser total: els veïns es van abocar al carrer i companyies de tota mena, amb una gran presència de la música i el foc, van representar els seus espectacles. Dos grups històrics com Marduix i Artristras hi van participar, així com Albert Vidal (Dansa per un moment de silenci), el faquir Kirman i el Teatre Curial.

La segona Fira va abandonar allò de Trifulgues Xim-Xim i es va passar a denominar Fira del Teatre al Carrer. Xavier Fàbregas no dubtava en declarar que: “Comediants i tots els grups participants han estat pioners d'una nova manifestació que cal impulsar i institucionalitzar”. Durant les tres primeres edicions, els crèdits del programa es concretaven en dos epígrafs: “Orientació de la Fira: Comediants” i “Organització: Serveis de l'Ajuntament de Tàrrega”. Les bones relacions de Joan Font amb diversos professionals del teatre van propiciar que a la segona edició de la Fira hi assistissin, com a espectadors convidats, noms tan significatius com Fabià Puigserver (Teatre Lliure), Albert Boadella (Els Joglars), Roberto Bacci (Teatro di Pisa), Maurizio Scaparro (director de la Biennale de Venècia) i Emmanuel de Véricourts (director del Festival d'Avignon). En aquella edició la presència internacional va venir per part dels Colombaioni (Romano i Mario), famosos artistes italians que havien intervingut en pel·lícules de Fellini, i que van presentar La coppia buffa. També hi van actuar Comediants amb els geganters de Tàrrega, i companyies com Gelabert-Azzopardi, Circ Perillós i Tricicle. Pep Bou hi va presentar el seu mític Bufaplanetes i Xus Estruch el seu monòleg La peixatera, que també escenificaria al merat de la Boqueria de Barcelona.

Espectacle al Parc de St. Eloi. Fira de Tàrrega, 2007. Foto:  Arxiu Jordi Colominas




La tercera Fira del Teatre al Carrer (del 9 al 12 de setembre de 1983) va ser l'última organitzada sota l'orientació de Comediants, que la va inaugurar a la plaça Major uns dies després d'haver obtingut un gran èxit de crítica i públic al Festival d'Avignon. Joan Font ja havia decidit que Comediants abandonaria l'organització de cara a la quarta edició, convençut que la Fira havia de seguir el seu propi camí. Aquesta tercera edició va comptar amb les actuacions de La Cubana, Ovidi Montllor, Christa Leem, Ángel Pavlovsky, Manel Barceló, Pepe Rubianes, Pau Riba i Carles Santos, totes a l'aire lliure. També es va projectar la pel·lícula que recollia l'espectacle d'Els Joglars La torna, que havia portat Boadella i els actors de la companyia davant d'un consell de guerra. L'espectacle de carrer de Comediants, Dimonis, va cloure el certamen la matinada del dimarts.

El 1984 van començar a donar-se alguns canvis que configurarien un nou model i una nova infrastructura de la Fira, que aquell any es va celebrar del 7 al 10 de setembre: es va configurar per primer cop un equip d'organització, amb Julio Ochoa com a responsable de la Connexió de Grups; es van presentar espectacles en espais tancats i de pagament (la taquilla era a la Plaça del Carme, on encara segueix); i es va inaugurar el que avui es coneix com la Fira de l'Artesania.
Joan de Sagarra escrivia, a la Guía del Ocio: “Esta feria, de la que se han venido ocupando Comediants en sus tres primeras ediciones, se ha convertido en la manifestación teatral más importante o, si ustedes lo prefieren, más espectacular de Cataluña. En sólo cuatro ediciones, cuatro con la de este año, se ha comido al Grec y al Festival Internacional de Sitges. En público, público llegado de toda Cataluña, en resonancia internacional, afectando principalmente el área del Mediterráneo, y en premios, entre ellos un premio nacional otorgado por la Generalitat”.




Zona d'acampada. Fira de Tàrrega. Foto:  Arxiu Jordi Colominas

L'edició de 1984 va tenir una forta presència internacional, que va contribuir a una major difusió del festival. Després dels tres primers anys, en què Comediants es va encarregar de les inauguracions, aquell any va prendre el relleu el Teatre Curial amb Blanc,  un espectacle que jugava amb escuma i sabó, embolcallava actors i espectadors i creava atractives i divertides imatges. Altres participacions destacades de la quarta edició van ser Comediants, amb Alè, La Fura dels Baus amb Accions, Tricicle amb Èxit, Cesca Gelabert amb Improvisacions i Pep Bou amb un espectacle de bombolles de sabó.

Pel que fa a l'assistència de públic a la Fira, un fet sempre difícil de quantificar, aquesta va augmentar considerablement. A la segona Fira, el 1982, el diari Avui parlava de 35.000 persones, i El Periódico de Catalunya arribava fins a 60.000. A partir de mitjan dels anys noranta, i ja amb dades provinents de la Guàrdia Urbana, el nombre d'assistents a la Fira se situava al voltant de les 100.000 persones.

Fonts:
Gonzalo Pérez de Olaguer: Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, . Barcelona: La Magrana, 2005.
Hemeroteca La Vanguardia


Alguns espais escènics (Tàrrega, 2007)



Foto:  Arxiu Jordi Colominas




                                                          Foto:  Arxiu Jordi Colominas


“Braakland (Wasteland)”, Compagnie Dakar



Foto:  Arxiu Jordi Colominas

Descripció:
Performance on nou personatges transiten per un paisatge remot, oblidat, creant imatges sòbries i penetrants. Es rendeixen a les lleis de la vida i la mort, sense defensar-se. És això el que han triat o simplement han fracassat en el seu intent d'escapar?
La directora Lotte van den Berg es va inspirar en les novel·les de John Coetzee per crear aquest espectacle. Sense l'ús de la paraula aconsegueix transmetre la violència, la desolació i la poesia de les seves accions teatrals. Amb un ull cinematogràfic, Lotte van den Berg crea un horitzó on tot són actes cruels, sense causa ni efecte. Al fons del paisatge, línies ondulants que no porten enlloc.
La performance, executada pels actors de la Compagnie Dakar amb absoluta meticulositat, aconsegueix crear atmosferes poètiques, tot i la destrucció constant.

Paraules de la directora sobre “Braakland”:
“A Braakland mostrem persones que viuen sense oposar cap mena de resistència. Gent que simplement es deixa caure quan li arriba l'hora. Gent que ja no vol lluitar. Gent que ja no defensa el valor de la vida. I això fa mal. Potser el nostre temor més gran no és la por a la mort, sinó a l'absència d'un sentit a les nostres vides. A “Braakland” convertim aquesta por en palpable, sense la intenció d'ofendre o menysprear, sinó de recomfortar el públic. Com us sentiu vosaltres, nosaltres també ens hi sentim. La manera en la que viviu també és la manera en la que nosaltres vivim. De la manera que moriu, també morirem nosaltres. Estem atrapats en una paradoxa. Per viure l'aventura de la vida ens hem d'enfrontar a la nostra por a la mort, i mirar-la directament als ulls”.
Fitxa artística:
Direcció: Lotte van den Berg / Guido Kleene
Repartiment: Matthias Maat, Jaap ten Holt, Fabian Santarciel de la Quintana, Rachid Laachir, Luc Loots, Daphne de Winkel, Monika Haasova, Lobke van Beuzekorn i Klára Alexová.
Direcció artística: Guido Kleene
Producció: Erma van Maris
(extret de la web de la companyia: http://www.compagniedakar.nl )




Carabosse, instal·lació de foc a Talladell


Foto:  Arxiu Jordi Colominas

La Carabosse ha fet de les seves a Talladell, petita vila sense municipi agregada a Tàrrega. La companyia, coneguda pels seus muntatges amb foc que han il·luminat el desert de Mali o el Kremlin, ha instal·lat en aquest nucli urbà el seu 'Paisatge de foc', espectacle dins del programa de FiraTàrrega. Les instal·lacions de la Carabosse sempre s'emmotllen a les peculiaritats de cada espai i per les característiques de Talladell han decidit omplir el poble de testos que desprenen flames, alguns d'ells sobre estructures metàl·liques que es mouen lentament, i acompanyar-ho amb música instrumental en directe. El resultat ha estat un dels muntatges més aplaudits d'aquesta FiraTàrrega.


Més enllà de les qualitats tècniques i visuals, una "Instal · lació de foc" és una reunió de persones, és el descobriment d'un lloc.
Hi ha molts tipus de llocs: alguns són màgics sense la nostra presència, altres esdevenen màgics després que nosaltres intervinguem sobre ells. Tractem de no fer malbé els primers, i de transformar els últims. Altres espais ja treuen fum abans i tot que nosaltres arribem,  però aquests són els més rars.  La reunió amb la gent, és el que ens fa vibrar. És llavors quan podem mostrar el nostre treball, i això és el més agradable de tot el procés. El fet de passar 3, 4, 9, 12... dies en el lloc, crea llaços de veïnatge, de curiositat, de conversa. Els nivells d'intercanvi són variats, però tots estan marcats per la sinceritat. El dia de la il · luminació, el visitant descobreix un espai, i els locals el veuen amb uns altres ulls. Els ulls brillen, les preguntes volen, la ment s'obre per deixar entrar les imatges, les emocions i deixar sortir els sentiments, la poesia, allò encara no pronunciat.

Regularment, en les seves "Instal · lacions de foc", la companyia Carabosse dibuixa, en el camí de les flames, un viatge de sons i música.
 Al llarg de centenars de metres, diverses ràdios antigues retransmeten els testimonis sobre "el sentit de la vida", recollits en els pobles que visitem.
Al llarg d'aquest recorregut íntim, descobrirem un o més músics que toquen sota les flames.

(traducció del text promocional de l'espectacle, traduït de la web de la companyia: http://www.ciecarabosse.fr/ )



“TIR”, Companyia Deambulants





Foto:  Arxiu Jordi Colominas


"TIR” és un homenatge a la gent que fa teatre i dansa de carrer.
L'objectiu de la companyia de dansa aèria és realitzar espectacles multidisciplinars per reivindicar l'ús dels espais exteriors i dels interiors poc corrents i donar suport a la cultura de carrer de qualitat. Aquest 2007 van inaugurar la 27a edició de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega amb l'espectacle “TIR” i estan presents a les programacions més importants del país com el festival Temporada Alta o a la del Teatre Nacional de Catalunya (TNC).

Deambulants és un col·lectiu de gent de Salt, Girona i comarques, que fan dansa aèria.

Els espais escènics són els edificis. Depenent de l'espai on anem, tindrem una instal·lació o una altra.

TIR és un macroespectacle, on s'ajunten totes les disciplines que hem anat treballant durant els nostres quatre anys de trajectòria: acrobàcia, dansa, interpretació... És el nostre homenatge particular a tota la gent que es dedica a fer teatre al carrer.

A Tàrrega la companyia va poder estar un mes treballant i assajant al propi espai de representació.

(extret d'una entrevista a youtube: http://www.youtube.com/watch?v=9mdIXhZvF1s )



Kurva, Reial Companyia de Teatre de Catalunya



Foto: Arxiu Jordi Colominas

Imagina’t que puges a un autobús. Imagina't que l'autobús et transporta de la ciutat a una carretera desconeguda, desangelada. Imagina't que t'atures un instant de la teva vida en un cantó de la carretera i pots observar sense ser vist altres vides, les vides de dues prostitutes també desconegudes.
Imagina't que aquestes dones ploren, riuen, senten, odien i estimen. Són persones darrere d'un ofici. Són mares, amigues, germanes, i dones. Dones infortunades en una situació desesperant intentant sobreviure. Deixa de somiar, és KURVA i tu pots ser- hi....

KURVA neix de la curiositat d’aprofundir en la vida d’una prostituta de carretera i mostrar-la sense pudor al públic en el mateix lloc de treball de la protagonista, la carretera. Posar en escena una història senzilla -que no simple ni poc profunda-, traient a la llum aquells moments que per la seva poesia, crueltat, aridesa, comicitat o tendresa fan que una obra basada en una trama concreta pugui assolir temes universals.
KURVA replanteja el ritual d’anar al teatre, el transforma: ja no es tracta d’asseure’s a una butaca i esperar que passin coses a l’escenari, sinó que transporta l’espectador i l’escenari lluny dels teatres convencionals.
Amb KURVA anar al teatre és una aventura en sí: des del moment en què l’autobús recull l’espectador, passant per l’acomodació del públic enmig del camp i davant d’una carretera, que l’escenari sigui tan gran com tot allò que pot abarcar la vista i inalment, la tornada a la realitat altre cop amb autobús, tot plegat organitzat per un equip al servei de la comoditat del públic, fan de KURVA una experiència única.

(Text promocional de la companyia)

Requeriments tècnics:
_Carretera/camí: localització escènica de les funcions
_Autobús/os: per traslladar el públic a la carretera on es realitzen les funcions
_Tallar el trànsit de la carretera/camí durant les funcions
_Cadires: tantes com públic es vulgui acomodar (la Cia. no contempla un aforament
màxim)
_6 walkie-talkies, un d’ells amb auricular i micro de pinça
_La Cia. necessitarà un matí o una tarda per l’assaig tècnic
_Temps de muntatge: 15 min.
_Temps de desmuntatge: 10 min.
Si les funcions es realitzen a més de 150 Km. de Barcelona (aprox.) necessitarem:
_3 cotxes turisme. No importa el model ni l’estat
_1 furgoneta amb capacitat per a 7-8 persones
_Un silló vell
_1 cadira de càmping
_3 para-sols (dos d’ells iguals)
_2 peus de para-sol
_Un matalàs vell
_Un cotxet per a nen petit
A aportar per la Cia o bé per l´organització de l´esdeveniment.

Fitxa artística:
Autoria i direcció
Laia Alsina i Jordi Centellas
Actors i actrius
Martina Cabanas, Júlia Mora, Francesc Gil,
Marc Garcia Llopis, Arnau Vinós, Josep Puig,
Ibin Lopez, Marta Roca i Jordi Centellas
Regidoria
Esther Freixa, Marta Roca i Laia Alsina

Aquest espectacle s’estrenà al setembre de 2008 en la 28ª edició de la fira de teatre FiraTàrrega.

Crítiques/articles de premsa, extractes:

"Teatro de veritée." El Periódico
"Un trabajo que ha levantado expectación con entradas agotadas, que hace del espectador un voyeur." La Vanguardia
"El público se encuentra inmerso en un escaparate a pie de asfalto que invita mirar (...) La idea de contagiar la escena de una densidad agorafòbica inquietante." Fiesta Cultura
"Un autobús t’agafa i en porta als afores on et converteixes en un voyeur de la crua realitat de la vida a la carretera." The Guardian
(informació extreta de la web de la companyia: http://www.lareial.net/ )




Festival Surpas, a Portbou: escena intensiva i espai públic transformat



Xarxa efímera i cultura popular


Fins el 2010, el Festival Surpas a Portbou es va celebrar en tres edicions (2008. 2009, 2010). En un dels últims pobles de Catalunya abans de la frontera francesa, el festival dedicat a la "cultura lliure i popular" pretenia una "invasió" pacífica i escènica al llarg d'un cap de setmana de principis de setembre. A més, comptava amb una escena transfronterera, i amb un seguit d'artistes que venien desde Finlàndia per actuar o mostrar els seus treballs en diverses disciplines: fotografia, música, teatre, performance, instal·lacions. D'entre el públic, s'hi barrejaven veïns del poble, de pobles propers, de França, organitzadors i amics i assebentats vinguts de Barcelona, el gruix dels artistes nacionals, i els artsites i familiars finlandesos. La xarxa d'art escampada per la ciutat també incloïa murals i graffitis (street art) a diverses parets del poble, projeccions de cinema mut amb música en directe en una plaça, concerts en un túnel, instal·lacions escultòriques i d'altres tipus (com una sauna finlandesa), concerts en escenaris a l'aire lliure, al passeig marítim, o actes diversos als edificis rehabilitats de l'antic teatre Congesta i a l'antic Ajuntament, rebatejat com a Espai Walter Benjamin.
Els actes, en algunes edicions, van ser retransmesos en directe, mitjançant Neokonik.tv, i doncs la difusió i la xarxa transcendia l'espai físic del poble. Portbou, lloc de pas de mercaderies amb una de les estacions de tren més grans de Catalunya, i lloc de pas efímer i final d'un dels pensadors de l'art més importants del segle XX, Walter Benjnamin, esdevenia una plataforma d'intervenció, un teixit urbà transformat de manera efímera.
D'entre els objectius i valors que l'organització citava, per definir el tipus d'artistes participants, hi havia:
-Potenciar una nueva manera de crear, difundir y exhibir la cultura a partir de las licencias libres (copyleft).
-Destronar la idea de autor único para revalorizar la creación colectiva y en red.
-Agrupar las formas culturales más tradicionales con las más contemporáneas por el uso que hacen de las nuevas tecnologías a partir de unos planteamientos comunes de la cultura.
-Hacer de la cultura algo que transmita valores e ideas y que sea al mismo tiempo una fiesta que vaya más allá de generaciones, géneros, países y formatos. Y también de capitales.
-Buscar el debate sobre los temas más urgentes de la cultura actual a partir de la figura de Walter -Benjamin y buscar opiniones más allá de los iconos culturales ya institucionalizados.

Els objectius de l'Associació Cultural Okno, que organitzava l'event, eren els següents:

a) Descentralizar la cultura de sus focos principales: las grandes capitales.
b) Desterritorializar la cultura estableciendo una serie de actividades que sirvan de pataforma de     diálogo entre creadores de diferentes culturas y disciplinas, dentro de las actividades artísticas  contribuyendo así al Año Europeo del Diálogo Intercultural 2008.
c) Promover el intercambio cultural en la población de Portbou.
d) Recuperar la idea de que el arte ess, al mismo tiempo: 1) Una fiesta que se da en el presente y en contacto directo con la gente, 2) Un instrumento de conocimiento y de expresión, 3) Un artefacto simbólico aglutinador que sirve de base para las Culturas.
e) Crear un clima de discusión cultural alrededor de las “licencias libres” (cómo creamos, exhibimos i difundimos nuestra cultura) en un ámbito local como Portbou.
f) Crear un precedente para dar continuidad al Festival SURPAS (Cultura libre y popular), e ir aumentando su campo de acción y relevancia como lugar de encuentro anual.

La quarta edició, un concert de varis grups de música celebrat a un centre cívic de Barcelona, va estar dedicada a fer una recollida de fons per pagar els deutes de l'organització, després d'un problema amb els ajuts públics.

Surpas 2010. Foto: Ass. Cultural OKNO



Entrevista a Mathias Kauppi, Coorganitzador del Festival Surpas


Concert al túnel de Portbou. T. Riine i T. Majamaki. Surpas 2010. Foto: Ass. Cultural OKNO





Em pots explicar com va sorgir la idea d'organitzar el Festival Surpas, i quins són els motius perquè tingués lloc a Portbou?
Va venir de la necessitat de tenir un espai. A Portbou hi vam arribar per casualitat, és un lloc de pas per a molta gent, i nosaltres també hi vam passar i ens va agradar molt. Vam veure que hi havia uns espais que es podien reutilitzar o tornar-hi a donar vida.

I quins eren els vostres objectius, creant aquest festival?
La idea principal era fer un centre de producció artística, en unes cases molt grans que estaven abandonades. Volíem construir un centre i una petita residència d'artistes, amb un estudi de gravació inclòs, com un projecte a llarg plaç. Hi havia molts espais però cap d'ells era accessible. Eren tots del mateix propietari que s'esperava a vendre'ls, per poder especular. Al final era impossible, però vam continuar amb la idea del festival. El vam fer durant tres anys, del 2008 al 2010 a Portbou, i el 2011 vam organitzar una mena d'edició final a Barcelona. El tio que volia especular està clar que ara no vendrà res, però mira... que es foti!

Quan vau arribar a Portbou, vau presentar la idea a l'ajuntament, o de quina manera vau aconseguir el finançament?
Vam començar a planejar com podia ser el festival a partir dels espais que hi havia. L'ajuntament ens va rebre amb força interès, i ens va donar suport econòmic. Igualment, el primer any vam aconseguir una subvenció del Ministeri de Cultura, i el segon any del CONCA i del Ministeri de Cultura. Totes les dades estan a la nostra web, per deixar-ho tot ben clar i visible. El pressupost no era molt alt, però vam poder organitzar moltes activitats. És el que et permet un poble petit. Tot el poble es va convertir en escenari.


Teatre: "La Chaqueta". Surpas 2010. Foto: Ass. Cultural OKNO


Teníeu una línia concreta de programació, o apostàveu més per l'eclecticisme?
La línia era que no hi havia cap línia! No era un festival per “treintanyeros” hispters, ni per “quarantenyeros” que els hi agrada el jazz, no era per nens ni era per avis. Passaven moltes coses i estava pensat per a tots els públics. Hi havia tallers de construcció de caixes per a nens, per exemple, que havien de construir la seva ciutat ideal, tallers de Linux, de com produir la teva música, un taller de documental, un taller “Hack the DJ”... Una oferta molt diversa.

I els participants finlandesos que van venir a Portbou: què els va semblar l'espai i el tipus de festival?
A Finlàndia hi ha festivals semblants, però no iguals, és clar. Com que no teníem diners i ells eren artistes de força renom, els vam proposar que a canvi d'actuar podrien quedar-se tres dies en un poble molt maco, amb allotjament i totes les despeses incloses. És un bon intercanvi: ells fan el seu concert, i a canvi tenen tres dies de vacances en un poble idílic amb un festival de puta mare. Així tots vam quedar encantats.


Tesatre Congesta. Surpas 2010. Foto: Ass. Cultural OKNO


Existeix algun tipus de festival semblant, a Finlàndia?
L'any que ve es vol fer el Festival Nord Pass, en una illa del nord, seguint una mica la mateixa filosofia. A Lapònia hi havia un festival de cine, molt al nord, al Cercle Polar Àrtic, en un poble de cinc-cents habitants, que estava molt bé. Ara ja s'ha convertit en un lloc de culte i ja no és el mateix. Als anys noranta era molt maco, era un festival de cine però l'esperit era bastant semblant. La idea és bastant semblant: fer un festival en un poble petit, on normalment no hi passa res, a nivell cultural. Això crea un ambient molt especial, perquè fa que la gent estigui junta. Com que hi ha dos cafès, per força et trobes amb els artistes i amb els veïns, i tothom parla, es coneix, pregunta, es relaciona...

A nivell de creació escènica, pots comentar els espectacles que es van programar i a on es van representar?
Els espectacles més teatrals es van fer principalment a la Sala Walter Benjamin. Hi va haver un espectacle de mim que va ser molt màgic, perquè es va fer immediataments després d'un concert de rock, i va aconseguir fer callar a tot el públic. També hi havia un espectacle de circ de carrer, una mena de rua, a prop de la platja.
El segon any hi havia molta més oferta de concerts, i ja no vam programar res de teatre al carrer perquè el festival ja s'expandia tot sol a tot el poble. Vam programar més peces de teatre convencional, en un espai tancat, amb escenari, butaques i tot això. De fet, el segon any no es va fer res de teatre pròpiament dit: es va programar una performance d'un finlandès, Yrjana Sauros, que tocava una corda de piano, invisible al públic, amplificada amb uns micros i uns amplis de guitarra, que treia un so molt heavy metal. No sé si era música, o soroll o teatre... Ell tocava l'aire, amb un tros de metall a la mà, a la Sala Benjamin.

Recordo algun altre espectacle que també era molt inclassificable. Com el de la sauna, que no quedava molt clar si era un taller, una performance, una escenografia...
L'home que la va construir ja és un performer en sí mateix. Allà on va,sempre la fa grossa. Podies fer una sauna, el que passa és que no hi havia cadires, estava feta de ferralla i coses reciclades, i hi havies d'estar d'empeus.

A més de la part més escènica o de concerts, les nits dedicades als dj's i a les festes també tenien un pes important dins els festival, veritat?
Sí, és clar. De fet és el que més li agrada a la gent, no? A les dues de la nit em sembla que ja no et queden més ganes de veure teatre. Bé, es pot fer, però no és el més normal. El que mola és programar música, si pot ser una mica marxosa millor. Tampoc faràs un taller per a nens a les dues de la matinada! Així doncs... festa!

I com va funcionar la interacció dels veïns de Portbou amb el Festival Surpas? Hi va haver interès, encontres, intercanvis...?
Una part del poble sí que es va interessar bastant. Portbou és un poble molt estrany. Una part d'ells no volien saber-ne res de res. “Aquests que vénen de fora a fer coses rares, tot pagat per l'ajuntament, ens estan robant”, deien. No va ser així, de cap manera, perquè nosaltres vam aportar moltes més coses al poble del que ens va donar l'ajuntament. Uns altres estaven entusiasmats perquè per fi passava alguna cosa a Portbou. Després hi havia la gran massa anònima, que passava olímpicament del festival i de nosaltres. Al tercera edició, però, la gent ja s'hi havia acostumat, i alguns dels suposats “enemics” del festival es van convertir en els nostres amics. El primer any va ser difícil. Érem quelcom inclassificable: no és un festival de rumba, ni de jazz, ni de sardanes... És una mica tot alhora. El primer any deurien pensar: “Però què vénen a fer aquests freakis estrangers al nostre poble?!”. La gent allà ja és molt especial, això també es veritat, per la tramuntana i tot això. Però al final el poble ens va acollir molt bé, tot i que va costar bastant.


Murals. Surpas 2010. Foto: Ass. Cultural OKNO

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada